La matinada del dilluns de Pasqua va morir la mare, Montserrat Farreras Forns (Girona, 20/5/1923- Girona 18/4/2022). El dimarts 19 a la tarda fills i parelles, nets i besnéts, enfilàvem el carrer del Llop amb pas feixuc, amb passes lentes de tristesa, i entràvem a la basílica de Sant Feliu per l’entrada lateral de la banda nord. Era el nostre itinerari habitual amb els pares quan anàvem plegats a la nostra parròquia a complir el precepte dominical. Era el mateix escenari on el 19 d’octubre de 2017 havíem participat en el funeral del pare. Amb el funeral de la mare es tancava tota una etapa i ens quedàvem amb el cor encongit, per primera vegada sense referent, sense cap baula viva amb la generació anterior a la nostra. La nau gòtica de Sant Feliu, neta i resplendent, haurà estat la referència material del patrimoni de Girona més freqüentada per tots nosaltres, els germans Nadal-Farreras. Com vam fer amb el pare el funeral va estar ple de gestos simbòlics, acompanyament dels germans, ofrena floral d’una rosa cada fill, i un conjunt de peces musicals que destil·laven els gustos i les preferències dels pares. El celebrant, Mossèn Pere Domènech, ara rector de Sant Esteve d’Olot, va proposar dues lectures eloqüents: el poema de la dona forta de l’Antic Testament i l’evangeli de les Benaurances. A la seva homilia va glossar els valors de la família i els valors de la mare.

Al final de la cerimònia tres nets, representant 22 nets i 19 besnéts, van llegir una evocació plena de tendresa. Per transmetre l’agraïment als assistents vaig pronunciar com havia fet amb el pare unes paraules que ara reprodueixo aquí.

Estimats, us donem les gràcies. Per la vostra presència. Per les mostres d’amistat, solidaritat i condol que estem rebent.

Ho faig en nom de tots els germans i de les nostres parelles, de tots els nets que acabem d’escoltar i els besnéts de la mare. Les notes dominants dels missatges que rebem assenyalen algunes idees predominants. Primer, als ulls dels fills de diverses famílies de Girona amb la mort de la mare es tanca una etapa, passem pàgina de tota una generació, d’una manera concreta d’entendre i de viure la família. Segon, el record de les classes que durant més de trenta anys va donar la mare; tercer el record de la cuina i les classes de cuina i finalment el record de la seva generositat.

La mare ha viscut una vida plena. Prop d’un segle de vida.

Una mica més de noranta anys de plenitud. I uns vuit anys de temps en suspensió. El temps suspès. La mare submergida en les boires dissipades de la memòria.

Amb la mirada perduda prop de la finestra de la casa de l’hort de l’abadia que el besavi Esteve Farreras havia comprat el 1911 després que el 1904 hagués comprat i instal·lat el seu negoci de carbó, llenya i fusta a l’antiga església de Sant Nicolau.

Avui compta per damunt de tot la vida viscuda i la memòria compartida.

La mare ha viscut amb el pare una història d’amor construïda junts amb un llarg festeig entre Barcelona, Girona, Cassà de la Selva i la Fosca i que es va consolidar amb una extensa família que avui és tota reunida aquí amb les doloroses absències d’en Toni, d’en Víctor, del pare i d’en Nando.

La mare ha estat una dona forta i així se’ns feia familiar en la lectura que hem escoltat. Una dona de conviccions profundes, enfortides en la seva tria personal compartida amb el pare per l’Opus Dei; amb la recança de la discrepància dels fills que van assumir amb un respecte absolut i amb plena llibertat. Una dona d’austeritat extrema. Una dona de sentiments continguts. De generositat repartida per capil·laritat quotidiana a totes les ramificacions d’aquesta extensa família i amb detalls triats per a cada cas amb dedicació màxima. Va ser una dona de caràcter. De tremp. Amb algun cop de geni amagat del que ens alertava amb el gest imperceptible de recolzar l’índex fent un arc per damunt del nas. De formació germànica i arreladament català a l’Institut-Tècnic Eulàlia. Tossuda, persistent, disciplinada.

Ha aglutinat tota la família i sovint els amics a la taula. El que hem menjat dibuixa una part de les nostres vides i es recull en la publicació que vam fer pels seus cinquanta anys de casats. Però sobretot ho va deixar escrit en un munt de dedicatòries del llibre de cuina i de receptes dels cursos del club Rocabruna al qual va dedicar il·lusions i energies amb la col·laboració dels principals cuiners de les nostres terres (Cuina de casa per a totes les ocasions. 25 anys de cuina al club Rocabruna) i que en molt bona mesura va escriure i inspirar.

No va voler deixar mai la seva pulsió per l’estudi, pel coneixement. Va cultivar les amistats.

Amb una part de la infraestructura ben coberta per la baba Teresa la mare va donar classe a les Carmelites trenta anys i va començar el COU mixt de la Salle-Carmelites. Era per a les seves alumnes la senyoreta Farreras. Aquests dies n’hem tingut testimonis molt diversos i molt eloqüents.

Les classes, la família, la cuina, el club, les amigues i una profunda dedicació a les seves conviccions religioses, als seus compromisos amb Déu.

Tornant enrere, al llindar del final de la guerra, van irrompre a la facultat de lletres de la Universitat de Barcelona a la plaça Universitat, l’any 1940, una colla de joves gironines que formarien part de la promoció de 1940-1945 d’on va sorgir un bon grup d’amigues, de tota la vida: la Maria Vilar, la Maria Panella, la Josefina Coromines, la Dolors Fernández, la Massoni, la Pilar Torroella, la Pibernat, la Josefa Mas. Una generació on hi havia en Víctor Seix, en Joan Guillamet, en Josep Vallverdú que avui ens ha volgut acompanyar i assisteix amb un punt d’emoció a aquest funeral; un grup on hi havia també els gironins Pere de Palol, amb qui la mare compartiria el premi extraordinari de final de carrera, i l’Enric Mirambell.

Va ser el cronista Mirambell qui va deixar escrit ja fa anys en aquest Diari de Girona que la mare havia abandonat una tesi sobre el comtat d’Empúries per dotze tesis doctorals, els seus dotze fills.

La mare ha tancat els ulls i els xiprers de la plaça de Santa Llúcia han perdut una mirada absent. El cel blau que adorava en la música i la cançó que hem escoltat a l’hora de la comunió era el cel blau del seu oncle capellà Mossèn Ferran Forns, mestre de capella de l’escolania del Mercadal durant molts anys, que l’havia incorporat al seu repertori. Fins no fa gaire cada 27 d’abril a la capella de la Mare de Déu de Montserrat del Mercadal els antics escolans la cantaven amb devoció.

La mare va passar els darrers anys absent, aixoplugada per les parets de la casa on va néixer, «al so inexorable de les campanes de la Catedral amb la verticalitat dels xiprers que apunten al cel que l’espera», vaig escriure ara fa un any a Noms d’una vida, l’únic text inèdit que incorporava aquest llibre. El cel blau. El cel que sempre van voler compartir en Manel i la Montse. Rosa d’abril, com diu el recordatori, guieu-nos cap al cel.

Cantarem plegats el virolai després que el celebrant hagi resat el responsori no sense agrair abans els preveres que ens han acompanyat, mossèn Pere Domènech, mossèn Joan Boada, el monjo de Montserrat ara al Miracle l’amic Jordi Castanyer i els dos capellans de l’Opus Dei que han atès la mare fins els darrers moments.

Sortint tancàvem definitivament una etapa i al cementiri ja només els familiars vèiem reposar junts la Montse i en Manel que havien començat una història d’amor a la platja de la Fosca. Entristits i reconfortats alhora tornàvem a casa. Nosaltres vam tornar a una casa més buida.