No, Espanya no és Rússia, com insinuava aquesta setmana un dels articulistes orgànics de Catalunya, Francesc-Marc Álvaro, sempre al servei del poder. Rússia mata als seus dissidents, envia l’Exèrcit a assassinar gent d’altres països i estableix complicitats amb moviments populistes com el de Viktor Orban a Hongria, el de Marine Le Pen a França o l’independentisme català, via Puigdemont, per carregar-se les democràcies liberals. Espanya el que té són uns serveis d’intel·ligència com tots els estats democràtics del món. Qualsevol estat espiaria a uns polítics que han intentat carregar-se la Constitució per mètodes antidemocràtics i la integritat territorial del país.

Ja sabem que espiar fa lleig i que ens retrotrau a èpoques desagradables de la nostra història, però no es creguin que l’independentisme català acaba de descobrir que els espies espien. Ells ho practiquen des del primer govern de Jordi Pujol, per molt que ara vulguin veure la palla en els ulls dels altres i no vegin la biga en els seus. Tots aquests que s’estan fent els ofesos no en tenen res d’ingenus, ni de víctimes. És la litúrgia habitual per a consum de la seva parròquia. A Catalunya, la memòria política és molt feble i selectiva, però haurien de recordar que Anonymous va filtrar, el setembre de 2013, documents presumptament elaborats pels Mossos en col·laboració amb el Centre de la Informació de Catalunya (Cesicat) sobre el seguiment realitzat a activistes, organitzacions socials, polítiques i sindicals, mitjans de comunicació i periodistes. Felip Puig, conseller responsable del Cesicat, va acabar admetent que s’havien encarregat els informes, després que totes les instàncies de la Generalitat ho haguessin negat. El Cesicat és un organisme creat per la Generalitat per tenir un CNI propi que, segons la Fiscalia, duia a terme activitats irregulars com el control de les comunicacions interceptant correus electrònics i telèfons mòbils.

També haurien de recordar que el 2016 es van trobar informes sobre activitats i seguiments a persones, entitats o activitats contràries a l’independentisme. El Parlament català va rebutjar la creació d’una comissió d’investigació amb els vots de JxCat, ERC i la CUP, els que ara es fan els ofesos per ser ells els espiats. Hem de suposar que Carles Puigdemont, aleshores president de la Generalitat, també ho devia considerar «una perversió del sistema democràtic» com ha qualificat l’espionatge de Pegasus. Sí, el mateix Puigdemont que, segons va publicar El Confidencial el 2018, «va intentar comprar a Israel material d’espionatge per 27 milions d’euros». Desconeixia que el govern d’Israel havia ordenat que a l’independentisme català ni aigua.

Tenir uns serveis secrets ha estat una obsessió del nacionalisme català des de la recuperació de la Generalitat. Són famosos els dotze agents secrets, coneguts com a «Mortadelos», per la seva poca traça, que va crear Miquel Sellarés, director general de Seguretat en el primer govern de Jordi Pujol. Els «Mortadelos» es dedicaven a la vigilància de persones o grups que podien resultar «perillosos» per a la Generalitat; o sigui desafectes al règim. Al nacionalisme català sempre li ha agradat elaborar llistes d’afectes i desafectes, o sigui de bons i mals catalans.

També es va incloure en el full de ruta d’Artur Mas cap a la independència la creació d’un CNI català. «Estatuir Catalunya», així es deia l’informe elaborat l’any 2012, que establia la necessitat de crear una agència d’intel·ligència, que també havia de moure material sensible i secret, a més de contemplar tasques de contraespionatge. Algú em dirà que no és el mateix l’espionatge d’estar per casa de la Generalitat que el del sistema «Pegasus» de l’Estat. Segurament, sigui cert. És la diferència que hi ha entre governar un Estat i una Comunitat Autònoma, però els objectius són els mateixos: espiar amb els mitjans que tens al teu abast. Uns tenen el Pegasus i els altres els «Mortadelos».