En la mitologia grega, Pegàs era el cavall alat nascut del coll tallat de la Medusa, un monstre ctònic femení que convertia la gent en pedra mirant-los fixament, que es relaciona amb el mite de Perseu; en la mitologia processista catalana, la que aspira a esbandir Catalunya d’Espanya per manament de tots els déus que a la Mediterrània han estat o són, Pegasus és el sofware de ciberespionatge d’origen jueu que, segons la revista The New Yorker, un quinzenal sobre l’activitat cultural de Nova York, que, com tothom sap, és llegida arreu del món mundial i la resta de l’Univers, que ha espiat a seixanta-cinc presumptes independentistes catalans d’un univers de 1.360.691, constituït pels votants d’ERC, JxCat i CUP, d’un total de 4.433.979 de ciutadans amb dret a vot. Aquesta és la fitxa resum de les últimes autonòmiques (any 2021) que objectivament contextualitza qui és qui en la plenitud democràtica catalana mesurada per les eleccions al seu Parlament i que alhora posa de manifest que els líders independentistes d’aquest país per no saber, no saben ni sumar, d’atrotinats que són.
Si jo fos un d’ells, que sortosament no ho soc ni en tinc ganes de ser-ho, i no sortís en aquesta llista dels 65, estaria molt, però que molt, emprenyat. Em trobaria injustament tractat. Menystingut i menyspreat, que és el que li passa a l’Antoni Bassas de l’Ara o al mutant d’en Francesc-Marc Àlvaro de La Vanguardia, segons que es desprèn dels seus articles i de la ignorància volguda que els acompanya, entesa com l’absència o imperfecció del coneixement sobre aquest assumpte. Serveixi com a mirall l’editorialista de l’Ara: «En tots els estats, fins i tot els democràtics, hi ha una zona grisa que correspon a l’actuació dels serveis secrets i hi ha grans debats sobre els límits del que s’anomena la raó d’Estat». És ben cert; tant que els dos conspicus columnistes independentistes ho haurien de saber si res més no per evitar l’autoengany que és l’avantsala de la falta de rigor periodístic i de l’ús no ètic del minaret que els hi ha estat donat.
A les direccions polítiques de l’independentisme els hi ha anat molt bé l’afer del Pegasus. Primer, per tapar les moltes vergonyes que estaven ensenyant barallant-se entre ells. Ells vol dir CUP, que ja ha abandonat unilateralment el pacte d’investidura del president Pere Aragonès, JxCat que vol i dol respecte de seguir o no formant govern amb els republicans o així ho diuen mentre miren si la nòmina els ha estat ingressada i que a més es troben en plena revolta interna a la recerca del més boig o boja per a liderar-los, ERC que ja no sap què dir respecte dels potencials guanys de la mesa de negociació amb el govern espanyol que en no guanys s’ha convertit, l’Assemblea (ANC) en el seu viatge cap a la transfiguració en una força política que competirà amb els tres anteriors convertint l’independentisme en un gruyère importat de la Xina, i d’Omnium pel qual hom s’aposta pel seu retorn als orígens, que sempre fou de suport a la llengua i a la cultura catalana, que no és poca cosa.
En segon lloc, per assajar de nou la política de la confusió com si fossin un Vladimir Putin qualsevol. Retornen a la mentida per agafar l’oxigen que se’ls escapa per tants forats com caps són. Parteixen d’hipòtesis mai no demostrades, com ara: a) Que la informació de The New Yorker va a missa i dogma és, quan es tracta d’una informació els orígens de la qual no són explicitats enlloc; b) Que mal elaborada ha estat quan inclou tres persones, al menys, que no tenen la seva residència a Catalunya; c) Que ha estat l’Estat, naturalment l’espanyol, l’autor del que anomenen «espionatge massiu» dels independentistes, quan aquest representa només el 0,0000002% del comptabilitzat a les urnes; d) Que l’empresa que fabrica el software d’espionatge només els ven als Estats i sota determinades condicions quan, si fos així, atès el números d’estats democràtics existents –premissa exigida– ja hauria plegat veles fa una dècada o més; e) Que en la seva virtut, ningú altre pot obtenir el Pegasus, quan el seu cost d’obtenció és de 100.000 euros, una xifra miserable per a la caixa de resistència de l’independentisme, unit o fraccionat, sense que cap mitjà adepte als seus postulats –i mira que n’hi ha!– ho hagi comprovat; f) Que el govern espanyol s’ha d’explicar quan allò cert és que no ho pot fer per imperatiu legal nascut de les Corts Generals, a les quals tenen representació ERC, JxCat, i CUP, endemés dels seus socis de Bildu, encapçalats per l’antic etarra Arnaldo Otegui, rebut a Palau amb catifa vermella; i g) Encara no han presentat cap proposta de modificació de la vigent llei, amb la qual cosa poden elevar la sonoritat de les seves protestes i enganyar de nou al seu seguici de babaus, en creure que aquests necessiten de menjar polititzat, no fos cert el que diuen les enquestes i que el CEO del govern de la Generalitat certifica: van de calo-baixo, com en deien de joves.
Quan Dilluns de Pasqua vaig felicitar als meus amics de PNB, que companys fórem en el Congrés dels Diputats, per l’ordenada, cívica i assenyada celebració de l’Aberri Eguna d’enguany, alguns d’ells em van respondre «ya ves, nosotros a lo nuestro». Ben cert!, em vaig dir, mentre pensava que nosaltres ens entretenim amb coses d’estar per casa, com la minyona, en expressió d’en Salvador Sostres.
Perquè, em pregunto, tant d’«estat major» i tantes nombroses xorrades per proclamar la independència de Catalunya i acte seguit suspendre-la –almenys en Francesc Macià va aguantar quaranta-vuit hores–, ningú no sabia que a la caserna del Bruc s’hi aplegaven membres del CNI i d’altres agències d’espionatge de països aliats? Són uns indocumentats. Per això, l’Aragonès va anar-se’n aquest dijous a Madrid per atraure l’atenció dels mitjans de comunicació amb seu a la capital del Regne doncs no els havien fotut cas. I feien bé: si els independentistes irredempts volen sortir que reservin un espai a necrològiques i el paguin. Altres coses més importants té aquest país com per ara voler saber què ha fet la central d’espies mentre ells volien trencar l’article 2 de la Constitució. De fet, tots ho sabem: fer la seva feina... i quin fart de riure que es varen fer!
