Ni l'oxigen que tant necessitaven ha unit les diverses faccions de l'independentisme. El Pegasus servit amb safata de plata no ha aconseguit articular una estratègia única que hagi animat als independentistes que esperaven -i encara esperen- un alè d'esperança per recuperar aquell ambient de 2017. No hi ha hagut ni el més mínim indici que això pogués passar, malgrat que algun mitjà, dilluns, ho esbombava i hi confiava. No ha passat, ni passarà. El cas de l'espionatge a prop de 70 persones a través del programa d'una empresa d'Israel passarà a la història molt probablement sense que hi hagi cap investigació seriosa -l'espionatge difícilment és investigat- ni tampoc cap explicació exhaustiva, clara i el contundent -els governs tendeixen a escudar-se en què per alguna raó els serveis secrets són secrets.

Pegasus acabarà com Método3 -aquell afer de l'enregistrament d'una conversa entre Alícia Sánchez-Camacho i l'exdona de Jordi Pujol júnior en un restaurant de Barcelona-; oblidat en un racó de la memòria que de tant en tant es desperta perquè judicialment encara és viu. Pegasus, com a programa informàtic, també desapareixerà perquè la companyia que el comercialitza sap que està amortitzat: massa gent sap que existeix. Segur que ja tenen un nou joguet per vendre'l a governs, potser també a empreses i, perquè no, a particulars. És així com passen les coses en el món dels espies. El que ja no serveix, es llença a la paperera i llestos.

Fins i tot Mortadel·lo i Filemó eren més fins que els espies que van investigar els independentistes

I l'agent que és enxampat, també està amortitzat. La premissa d'una operació secreta, d'intel·ligència en diuen, és que mai ningú arribi a conèixer-la. Almenys ningú que no l'hagi de saber. Actuen, esborren, informen i s'ha acabat. Quan el secret deixa de ser un secret, ha fracassat. Fins i tot Mortadel·lo i Filemó eren més fins que els espies que van investigar els independentistes. En aquesta història ja només ens falta saber els noms i cognoms dels qui van ordenar la intervenció dels telèfons, els que vigilaven, els que van redactar els informes i els que els van rebre. Un tema a part, és l'elecció dels que havien de ser espiats. Alguns d'ells podien aportar dades, sí, i rellevants, però altres no sabien absolutament res i el més greu és que tothom sabia que no sabien res.

El que esperava que Pegasus unís l'independentisme, es va quedar amb les ganes només 24 hores després. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras van escenificar, una vegada més, la gran distància entre Junts i ERC. Mentre el primer continuava amb el boicot al diàleg, instant a enterrar-lo definitivament, el segon insistia en la importància de continuar parlant. L'objectiu era que el cas dels espies fes d'imant a Europa per atraure institucions i premsa al procés. Només van aconseguir una nova foto de la divisió. L'altra part de l'estratègia estava a les mans de Pere Aragonès i Laura Borràs, una vegada més, sense èxit. Borràs va fer de Borràs en el paper d'indignada total, mentre Aragonès va fer d'Aragonès, pregonant ultimàtums amb boca petita.

ERC no vol trencar amb el projecte, ni amb el PSOE. Vol que les coses continuïn com fins ara, sense fer gaire fressa

Es nota que el president de la Generalitat i Esquerra Republicana estan incòmodes amb Pegasus, perquè, en certa manera, sacseja el pla de baixar el suflé, d'allargar la mà, de dialogar amb el govern d'Espanya, de tornar a poc a poc al pujolisme. ERC no vol trencar amb el projecte, ni amb el PSOE. Vol que les coses continuïn com fins ara, sense fer gaire fressa, anant fent camí cap al pragmatisme, encara que la taula de diàleg sigui només un miratge; i el programa espia està lluny del silenci i la tranquil·litat. La poca contundència en les declaracions del president, sobre uns fets que tothom diu que són tan greus, indiquen que hi vol passar de puntetes i que espera que el temporal passi com més aviat millor.