Aquesta setmana hem vist els primers símptomes que alguns preus estan tocant sostre i començaran a baixar els propers mesos. Aquest fenomen s’observa ja a aquells sectors que van ser els primers en activar l’augment de preus ara fa aproximadament un any. Per tant, no vol dir que l’espiral inflacionària hagi arribat a dalt, car el sistema econòmic té molta inèrcia i encara ens falta incorporar l’espiral deguda als salaris; però que els sectors de l’economia més avançats arribin al sostre ja és un aspecte positiu perquè voldria dir que a final d’any tota l’economia haurà arribat al punt més alt del cicle inflacionari.

I llavors què? Llavors a baixar el consum, perdre producció, perdre ingressos públics, perdre llocs de treball, en definitiva, a perdre riquesa. En una crisi com la que ve, cal aprendre de les crisis anteriors.

La primera crisi que vaig viure a la meva carrera professional va ser la del xoc de petroli del 1978. Just sortia de la universitat, vaig treballar un any a l’empresa familiar i el 1979 ja tornava a Grenoble (on havia estudiat) a treballar en un projecte de dues màquines de paper per a Cuba i per a Colòmbia. El 1981, quan vaig tornar, vaig haver de fer-me càrrec del tancament de part de l’empresa familiar i engegar un pla per salvar la fàbrica de Besalú. Des de llavors fins l’any 1992 no vam poder obtenir cap crèdit bancari per invertir en millorar la fàbrica: la producció va passar de 3.000 t/any a 15.000 t/any comprant peces d’ocasió i adaptant-les amb recursos propis i precaris. Cada mes d’agost la fàbrica tancava i ens posàvem paletes, mecànics, electricistes i gruistes a modificar les màquines. Amb el nostre enginy i amb el nostre petit estalvi vam millorar la fàbrica de forma substancial i la vam sostenir de la crisi.

La segona crisi va ser el 1992, després de les festes olímpiques i de l’expo de Sevilla. La pesseta s’havia revaluat considerablement perquè havia anat a cercar crèdit exterior per finançar els jocs i això havia deixat la indústria fora de la competitivitat europea. Recordo que en aquell temps Finlàndia va deixar de vendre a Rússia, un mercat on venia el 50% de la seva producció. I on va vendre? A Europa, amb Espanya fora de competitivitat. Aquella crisi la vam resoldre fent una Agrupació d’Interès Econòmic amb Enher, la companyia elèctrica, per construir la central de cogeneració. Un torn de la fàbrica el vam destinar a fer de paletes i mecànics. Així va ser com vam superar la segona crisi, més encara quan el govern va devaluar un 25% la pesseta.

La tercera crisi va ser la de la construcció. El desembre 2008 acabàvem d’engegar la nova màquina de paper i el 2009 vam entrar en la crisi de les hipoteques sub-prime. Els proveïdors i els bancs ens van dir que el nostre endeutament era molt alt, que no ens podien proporcionar crèdit. «Però si és la inversió de la nova màquina, no és cap immoble!» Res a fer. Ens vam quedar sense circulant per poder engegar la producció. Sense incorporar més personal, la gent anava treballant en una màquina o en altra a mesura que podíem tenir matèria primera. I l’any 2010 ja vam aconseguir prou crèdit de proveïdors i més vendes al comptat per generar la tresoreria suficient per engegar definitivament el projecte.

La quarta crisi l’estem vivint ara mateix, amb el problema de no poder repercutir l’augment de costos de matèria primera i energia al producte fabricat, fet que ens va generar pèrdues mai vistes l’any passat. Una vegada superat el punt, ara toca refer-se de les pèrdues i preparar-nos per quan arribi l’escenari de la baixada de consum. Caldrà un esforç col·lectiu per reforçar els sectors de més valor afegit, caldrà buscar oportunitats per aconseguir energia a bon preu i caldrà esdevenir més circulars del que som. També caldrà ajustar molt més els costos de procés, malbaratant menys matèria primera, millorant la productivitat... en definitiva, essent el màxim d’eficients possible.

Així les coses, comencem a veure clar que l’eficiència i la flexibilitat, l’adaptació ràpida als moments, seran valors clau per superar crisis com la que estem entrant. La nova economia es fonamentarà en sacrificis necessaris per superar el model excessivament financer que ens ha portat fins aquí. El paradigma de resoldre-ho tot a base d’augmentar el deute en consum ha arribat a la fi del seu recorregut, ha portat a la bogeria global sense mesurar si el que feia era eficient o no, sense veure si en feia un ús econòmicament degut o no. Una cosa es fabrica a Mèxic, s’acaba a Tailàndia i es ven a Europa. Un camió de paper surt de Catalunya fins a Itàlia i el mateix camió porta paper de nou a Catalunya. Aquesta bogeria que genera enormes ineficiències ha arribat al límit i ara haurà de buscar altres maneres de fer per encaixar en el marc del context financer que vindrà. Caldrà que cadascú faci un important esforç per trobar de quina manera pot adaptar la seva activitat productiva o els seus hàbits de consum a aquest paradigma. Les pimes i els particulars probablement ho farem amb certa facilitat però, serà capaç l’administració pública de fer-ho? I si arriba un daltabaix financer? Caldrà recordar que l’estat del benestar ens proporciona algunes eines imprescindibles: sanitat, ensenyament, seguretat pública i atenció a la gent gran i a la desvalguda. La resta es pot eliminar del tot, no aporta benestar fonamental. L’eficiència també arribarà al sector públic.

Finalment sembla que, el que es plantejava com un ventall de sacrificis per frenar la crisi climàtica, vindrà imposat per un altre costat: el de respondre a la crisi econòmica post-pandèmia, amb una inflació desbocada que requerirà ajustar el consum, ésser flexibles i eficients.