Coneixem amb aquest nom la impressionant sèrie de gravats que Giovanni Battista Piranesi va concebre a mitjan segle XVIII com a Carceri d’invenzione, imatges arquitectòniques que representen calabossos fantàstics. Però aquest és també el títol d’un llibre colpidor escrit pel polític i intel·lectual Pere Coromines arran del seu empresonament com a sospitós d’implicació en l’atemptat, que va provocar dotze morts, contra la processó de Corpus del dia 7 de juny de 1896 a Barcelona. Jove advocat que s’havia acostat als moviments d’emancipació de les classes populars, es va trobar atrapat per una dinàmica repressiva cega i embogida. Tot i que el fiscal va demanar la pena de mort, Coromines va ser condemnat a vuit anys de presó i finalment acabaria de primer desterrat a Hendaia i després indultat. Coromines assumiria després responsabilitats polítiques rellevants dins del republicanisme federalista i amb l’etapa de Francesc Macià a la Generalitat va ser un dels redactors de l’Estatut de Núria i conseller de Justícia. Durant la Guerra Civil va ser president del Consell d’Estat de la República. Abans del seu matrimoni amb la pedagoga Celestina Vigneaux i de ser pare, entre altres, del lingüista Joan Coromines i de la psicoanalista Júlia Coromines, deixa al seu llibre Les presons imaginàries, ara reeditat per L’Avenç, el testimoni de l’experiència traumàtica que viu al castell de Montjuïc. No es tracta d’un dietari, sinó de retalls d’impressions del presidiari i l’exiliat. Ja a les pàgines inicials anota: «Les presons paoroses, les que fan patir, són les presons imaginàries» o «No hi ha res que sigui tan il·lusori com el goig i el dolor». Coromines, que ens explica que li van prohibir escriure cartes des de la presó en català («Faci-la en castellà, en francès, en alemany, si vol; però en català no pot ser»), s’hi troba acompanyat d’altres detinguts que, com ell, són innocents. En aquesta obra, Coromines hi prioritza la dimensió reflexiva: «A les portes de les presons, el pres es descarrega de la dignitat humana», «Tots hi hauríem de davallar un cop a la vida en els fondos soterranis de l’ànima» o «jo sentia una gran set d’infinit». Ho fa sense desatendre la descripció dels espais i de les condicions de vida en què es troba immers i aportant retrats dels protagonistes d’aquell malson: «Parlant amb els que estaven tancats amb mi, vaig adonar-me que tots sentien enyorances diferents». A Les presons imaginàries Coromines posa en relleu, a més, el patiment i el coratge de la seva mare, que anirà amb ell a l’exili, i no transmet ni ressentiment ni voluntat de revenja, sinó que posa l’èmfasi en la implicació emocional ja no tan sols dels advocats o de la família, sinó també d’alguns dels qui els vigilaven i que eren prou conscients de la motivació política que hi havia darrere d’aquell empresonament. Pere Coromines hi defensa: «Estimem sempre, i, quan no tinguem prou força per estimar, oblidem».
