Mirant de reüll els Balcans Occidentals

A dia d’avui, l’únic escenari de possible contagi es viu als Balcans i concretament a Bòsnia i Hercegovina. Aquest estat multinacional i multireligiós viu en una precària estabilitat institucional des del final de la guerra i la signatura dels Acords de Dayton de 1995. Segons els compromisos adquirits entre Bòsnia Hercegovina, Croàcia i Sèrbia (en aquell moment encara representada per la Federació de Sèrbia i Montenegro amb el nom de Iugoslàvia), l’Estat va quedar dividit en dos ens: la Federació de bosniacs i croats i la República Srpska integrada pels serbiobosnians. Ambdós ens compten amb governs autònoms i assemblees legislatives. L’Estat nascut del final de la guerra de l’antiga Iugoslàvia mai no ha gaudit de cohesió i alguns l’han qualificat d’estat fallit. L’Alt Representant per a Bòsnia Hercegovina té uns poders amplis per implementar els acords de Dayton i representa les potències implicades en els acords de pau.

El fet és que el líder del govern serbiobosnià, Milorad Dodik, ha maniobrat de manera continuada per enfortir l’ens autònom dels serbis de Bòsnia i criticar l’alt representant i els seus esforços per mantenir unit l’Estat. Dodik ha flirtejat en el passat amb la idea d’exercir l’autodeterminació de la República Srpska per esqueixar-la de Bòsnia, per fer esclatar el fràgil equilibri de Bòsnia. Mentrestant, Sèrbia és un país que ha lluitat per recuperar la seva posició a la comunitat internacional. Trenta anys després de la guerra de Iugoslàvia, Sèrbia és formalment candidat a la integració a la Unió Europea i mira cap a un altre costat davant les tensions a Bòsnia encara que els seus sectors més nacionalistes continuen acariciant la idea, contrària al dret internacional, de l’agrupació de la gran Sèrbia.

El salt qualitatiu es va produir quan a mitjan abril l’ambaixador de Rússia a Bòsnia Hercegovina va formular una crítica frontal a l’alt representant, el diplomàtic alemany Christian Schmidt, afirmant a través d’un comunicat que no reconeixia la seva autoritat i que considerava il·legítimes les activitats. És clar que aquest moviment representa un pas més en l’estratègia de la tensió i un aval de Rússia a l’estratègia del líder serbiobosnià Dodik. Al febrer, l’assemblea serbiobòsnia va aprovar una llei per la qual es transferia a la República Srpska les propietats públiques de l’Estat bosnià. L’alt representant va declarar il·legal aquesta llei a l’abril.

Les peces es van movent per a un possible contagi de la inestabilitat als Balcans Occidentals amb una implicació directa de Rússia. En un escenari extrem de desestabilització, la unitat territorial de Bòsnia Hercegovina podria quedar en dubte. Si el contagi regional s’estengués, Kosovo també podria fer passos cap a una divisió entre els territoris de població sèrbia i els territoris de població albanokosovar. Si el contagi fos més gran, Turquia no deixaria de protegir la població musulmana bosniana a qui ha dedicat una atenció especial des de la descomposició de Iugoslàvia. La història del segle XX ens ha ensenyat que quan els Balcans Occidentals perden estabilitat, té un efecte multiplicador al seu entorn.

Els conflictes esdevenen globals quan salta el contagi a una altra zona del món. Sembla que Rússia sospesa traslladar la tensió a les fronteres sempre fràgils del que fa poc més de cent anys era una terra sota la influència de tres imperis: l’austrohongarès, l’otomà i el rus. Terra de foc.

França. Grans paradoxes de cares a les presidencials franceses d’avui diumenge. Més rebutjat i impopular que Hollande i Sarkozy, a Emmanuel Macron molts el votaran amb el nas tapat per evitar el mal major de Marine Le Pen.

Macron, brillant però capaç de despertar molt rebuig per la seva falta de rodatge en la mili política i que no tenia opcions de ser president si fa cinc anys Fillon no s’hagués llançat a les presidencials amb un armari ple d’esquelets.

Suposem que avui Macron guanya: ja no seran els dos terços que va aconseguir fa cinc anys. Suposem que Le Pen es queda amb un 45% dels vots: ja no és una excepció ni un accident històric, sinó un símptoma d’una societat irritada amb falles estructurals.

Els dos grans partits, gaullistes i socialistes, han quedat enterrats sota les runes.

I aquesta dada és rellevant de cares a les eleccions legislatives del proper mes de juny. Suposant que Macron guanya, qui liderarà l’oposició? El sistema electoral francès de dues voltes és enganyós i ha donat durant molts anys el miratge que l’extrema dreta és poc present al parlament. Ara tot serà diferent. Le Pen i Melenchon voldran liderar l’alternativa i fins i tot intentaran una cohabitació.

Tot això suposant que avui no hi ha una sorpresa com va ser la victòria de Trump. Diuen que és molt improbable. També ho deien de Trump.