Fa aproximadament un any que escrivia en aquestes pàgines sobre el fet que l’onada gegantina del Procés havia deixat en un segon terme la defensa del català i que, sense adonar-nos-en, volent assolir la independència, ens estàvem oblidant de la preservació de la llengua.

No cal ser un expert en sociologia per constatar que la Catalunya d’avui té poca cosa a veure amb la dels inicis dels vuitanta, quan es varen establir les bases d’un model d’immersió lingüística que ha estat un èxit. La gent castellanoparlant eren els primers interessats en què a l’escola no es fes cap segregació lingüística, aconseguint que els seus fills dominessin les dues llengües, com a demostració –potser– d’integració o respecte vers la llengua pròpia del país però, sobretot, per donar més competències i coneixements als seus fills per a prosperar a la vida. Al cap i a la fi, què volem sinó pels nostres fills?!

El discurs de determinats partits en els últims deu anys han enfangat aquest model. Allò que s’havia construït com un instrument d’integració, alguns l’han volgut convertir –amb més mala fe que bona voluntat– en un sistema d’imposició sota la falsa bandera de la concòrdia i la llibertat.

I ja hi vàrem ser pel tros: judicialitzar qüestions d’àmbit polític i fent entrar als jutges a fixar aspectes que no els pertocaria en una societat civilitzada i moderna. Jutges que han hagut d’establir percentatges de forma arbitrària sense conèixer la realitat diària de les aules catalanes. Per què un 25% i no un 45, un 15 o un 33,33?

El que sembla evident és que, en aquest país, anem mancats de grans consensos. I no només això, sinó que el més preocupant és que aquests es demonitzen. Hauríem d’evitar caure en allò que criticàvem tant (i amb raó) que cada ministre d’educació espanyol ha tingut la seva pròpia llei. Estem comprant tots els números.

En una entrevista recent, l’exconsellera Irene Rigau, exemple paradigmàtic de bona política professional amb un profund coneixement del negociat del que s’ha ocupat, donava les claus sobre la reforma de la llei de política lingüística que actualment està tramitant-se al Parlament.

Rigau resumia molt bé la finalitat d’aquesta reforma: primer, s’ha de partir de la base que les regles del joc han canviat. Hi ha una sentència que s’ha d’acatar o desobeir. Segon, assumint que s’ha d’acatar (el contrari significaria exposar als docents a responsabilitats judicials), la reforma intenta centrar el debat en l’àmbit pedagògic i deixar el judicial. I tercer, es recupera l’ampli consens social i polític en aquesta matèria, garantint que el català segueixi essent la llengua principal per tal que els alumnes coneguin les dues llengües.

No sol ser una bona pràctica confondre els desitjos amb la realitat. Tenim el país que tenim i governar vol dir conèixer-lo amb la seva complexitat i donar-hi solucions efectives. Les actituds èpiques i maximalistes poden donar molt de confort en debats, tertúlies o xarxes socials però poc resoldran la qüestió.

«La meva pàtria és la meva llengua», afirmava Pessoa. I a Catalunya, la llengua és la pedra preciosa, raó d’ésser de la nació. No convé utilitzar-la per tàctiques partidistes i gesticulacions curterministes. Ens faríem un flac favor per preservar-la i fer-la una llengua de present i, sobretot, de futur.