Barri Vell, Rambla de la Llibertat, 2017. Un jove poeta gironí ronda les terrasses oferint dibuixos i poemes a canvi d’alguna ajuda. El seu nom és Jose Placeres (Girona, 1977), viu a Santa Eugènia i acaba de treure el seu darrer llibre, Diario de un borracho.

Recordo que el primer dia que Placeres va seure a la meva taula vam passar un parell d’hores explicant-nos històries. La seva era especial. El seu passat havia estat un infern i tot en ell feia percebre al supervivent com l’artista. Va començar sent un bevedor social, es va convertir en un alcohòlic i va perdre el negoci, tenia un bar sobre Plaça del Barco. Quan bevia, em va explicar, deixava de menjar.

Placeres era prim, en excés, solia deixar-se les patilles llargues i pentinar-se amb gomina. Diario de un borracho, un testimoni brutal i sincer, l’havia publicat pel seu compte i només el venien unes poques llibreries de Girona.

Deia que, per bé o per mal, tenia un «màster» en alcoholisme, addicció que havia superat. El seu «màster» li havia deixat una bona dosi de metralla a dins, de la que no es treu, la que viu amb un mateix, i la poesia era una fuita. El vaig entrevistar per a aquest diari pel seu llibre i el títol va ser No busco el dinero, busco la felicidad, unes poques paraules que el definien com un somiador infatigable.

Placeres era un rodamon. Havia viatjat per Argentina i somiava viatjar a Mèxic. «De poetes i de bojos, tots en tenim una mica. De què en té més, vostè?», li vaig preguntar llavors. Va respondre que tenia molt més de boig per continuar amb una sorollosa rialla. Era un poeta dels que no en queden.

Al final va viatjar a Mèxic, va publicar un segon llibre (A ti, gracias per existir) i li vaig perdre la pista. Aquest dijous passat, quan a les xarxes i grups de Santa Eugènia i tota Girona va començar a circular els condols per la seva mort, no m’ho podia creure. Corrien moltes versions, una deia que havia mort en un ajustament de comptes entre bandes. Vaig seguir el rastre de la seva mestressa i vaig parlar amb ella. Placeres va morir divendres passat 15 d’abril, a Ciutat de Mèxic: havia tornat a caure en l’addicció, i la seva pèrdua primerenca en va ser la conseqüència.

Em quedo amb un dels seus poemes: «Transitar. No es lo mismo que observar. Cuando transitas eres el efecto de la rutina. Cuando observas eres el dueño de tu vida». Després d’aquesta llibertat total que ell anhelava, amb gust de fugida, Placeres buscava ser l’amo de la seva vida. Al final, la metralla li va guanyar la partida. Va ser el poeta de Santa Eugènia i, vull creure, alguna cosa perdura d’ell als carrers gironins.