La setmana en què els àudios de Piquè i Rubiales, igual com fa un temps ho havien fet aquells de la Rahola, ens han recordat com funciona el món, m’estimo més parlar de Sant Jordi; en uns dies marcats per l’adéu de les mascaretes mentre els carrers de Girona segueixen lletjos, amb uns horribles «new jerseys», que havien de servir per ampliar les voreres, m’estimo més parlar de Sant Jordi; m’havia plantejat reflexionar sobre Alcarràs, que arriba divendres, però definitivament, m’estimo més parlar de Sant Jordi. Perquè millor aniríem si per comptes d’un dia, fos Sant Jordi tot l’any.
Pot ser Sant Jordi tot l’any. Pots devorar llibres (i comprar-ne) de manera compulsiva sense necessitat que arribi el 23 d’abril. Pots estimar i regalar petons, abraçades i roses, avui també, i demà, i demà passat, encara que Sant Jordi ja hagi passat. Pots passejar per Calonge i aplaudir la iniciativa d’aquests set valents que s’han tirat a la piscina obrint llibreries en temps de streaming. Pots admetre que l’Ajuntament va estar bé, amb la cintura que d’altres vegades no ha demostrat, activant un pla B, per si les mosques i la pluja, i portant les parades al Palau de Fires de Girona. Hi ha coses que no haurien de desaparèixer mai, que ho fan tot més brillant, malgrat tot. I Sant Jordi n’és una.
