Amb set anys de retard, he acabat de llegir la tesi d’en Pep Salas que analitza de manera molt complerta la complexitat tècnica, científica i socioeconòmica de la transició de model energètic actual a un de sostenible (*). Em prenc la llibertat de recomanar la seva lectura a tots aquells que vulguin entendre una mica millor la complexitat de la transició energètica que, de bon grau o per la força dels esdeveniments, viurem aviat. Dels molts temes que analitza, n’hi ha un que m’ha deixat perplex: ¿estem segurs que la nostre societat actual vol majoritàriament la transició energètica amb tots els canvis i sacrificis que implica per persones i societats?
A fil per randa d’aquesta punyent pregunta d’en Pep Salas, voldria fer una sèrie de comentaris i reflexions. Per mi és obvi que cap de les crisi del petroli que ja hem patit ha estat aprofitada políticament per reflexionar ni per proposar l’inici d’una transició que ens prepari i doni resposta (en la mida del possible) a l’inevitable i palmari decreixement dels combustibles fòssils. Tot seguit, cal constatar el poc que estan fent actualment els nostres polítics per informar-nos de l’estat de la situació ni de com serà o pot ser aquesta transició. Sortosament, si que ho han fet experts de diferents àrees, però malauradament han tingut poc o nul ressò en els parlaments i ajuntaments del nostre país.
Les inevitables preguntes són: ¿Què ha motivat que políticament no se’n parli de la transició energètica i de les dificultats que implica? És per ignorància? ¿Podria ser per què els polítics tenen por de que el que diguin o proposin els hi tregui rèdits electorals? ¿Pot ser estan sotmesos al silenci per la pressió dels grans interessos econòmics que no surten beneficiats amb la necessària transició?
Els experts consideren que fins i tot sense l’amenaça del col·lapse que previsiblement s’acosta, seria intel·ligent i recomanable preparar una transició energètica ara que encara disposem d’energia, materials i recursos econòmics per fer el canvi. Avui, tenim dades, publicacions i coneixements científic suficients per forjar aquesta transició, que forçosament exigirà sacrificis per generar una nova concepció del funcionament de les societats. Es veu a venir un conflicte d’interessos a nivell nacional i geopolític que tindrà difícil sortida. Per exemple, els països amb abundants recursos fòssils, ¿acceptaran no utilitzar-los per evitar els impactes mediambientals derivats? ¿els països sense recursos fòssils (Catalunya, per exemple) han de continuar pagant factures inassolibles que malmetin llurs economies? ¿Està la població preparada per adaptar-se a una reducció (potser dràstica) del seu confort (calefacció, refrigeració, consum, mobilitat, producció industrial, oci, etc.)?
En el cas dels països que decideixin implementar majoritàriament els recursos renovable ¿estan disposats a emmotllar el seu model socioeconòmic? tenen alternativa a no fer-ho? Fixant-nos en Catalunya i altres països d’Europa, fer una transició a recursos energètics renovables a gran escala implica forçosament reduir la potencia energètica disponible i en conseqüència tindrem una reducció del nostre potencial econòmic, militar i polític.
El dilema social està servit: o abandonem progressivament el model energètic fòssil i en conseqüència no podrem seguir el ritme d’una economia mesurada en termes de PIB, llocs de treball i estat del benestar, entre d’altres o si persistim en el model energètic i econòmic actual, la desfeta pot ser cruel. Per tant, cal dir alt i fort que el motiu per fer una transició cap a recursos renovables és simple: ni en disposem dels fòssils, ni aviat els podrem pagar. Decidir fer una transició energètica és una necessitat i, per compensar l’impacte socioeconòmic que tindria, cal fer el canvi progressivament i gestionar el nou model econòmic a partir de grans acords nacionals i transnacionals. No actuar, agreujarà la crisi econòmica i la pobresa dels ciutadans, especialment els de les societats amb economies més dependents dels combustibles fòssils i l’increment de la conflictivitat social serà inevitable.
Aquest dilema social (necessitat d’actuar, però amb conseqüències econòmiques negatives al menys a curt termini) és el que pot explicar que a nivell polític no es prenguin ni s’expliquin les decisions dràstiques necessàries per la transició. Puc entendre que explicar-ho al públic és una tasca difícil doncs cal fer esforços pedagògics que no sembla que els nostres polítics estiguin ni preparats ni predisposats a fer. Potser volen evitar l’alarmisme, però fer-ho fomentant la ignorància sabem que és contraproduent tard o d’hora. Gestionar la transició energètica requerirà temps, diners, energia i molta intel·ligència política. Quan més triguem en prendre les decisions que calgui, més complicada i problemàtica serà la transició.
(*) https://upcommons.upc.edu/bitstream/handle/2117/95776/TPSP1de1.pdf;jsessionid=C6BEF8D0F3C7D1C46C5B1655FA54E328?sequence=1
