La fascinació occidental per la paraula ve de lluny. La paraula comporta cert poder, que ràpidament ens pot moure a actuar. Emily Dickinson va compondre al segle XIX aquests versos: «Alguns diuen que / quan és dita, / la paraula mor. / Jo dic en canvi que / just aquest dia / comença a viure». A partir de Sòcrates, el pensament occidental s’ha inclinat a considerar que l’argumentació i la confrontació verbals són bons mitjans per arribar a la veritat. Probablement, els millors. Ell comparava amb freqüència la filosofia i la música, ja que les dues tenen la capacitat de transformar l’ànima dels oients. Els pensaments, expressats amb els termes adequats, poden commoure’ns, com una simfonia o un hipnòtic ritme de percussió. Al segle XX, els filòsofs interessats en definir el paper de la humanitat en l’univers van indagar la relació entre les paraules i els pensaments. Com pensem, si no és mitjançant les paraules? Ludwig Wittgenstein va escriure al seu Tractatus logico-philosophicus que els límits del seu llenguatge eren els límits del seu món. Jean-Paul Sartre va titular Les mots la seva autobiografia. I, amb Gustave Flaubert en ment, l’existencialista encara va afegir que l’autoestima es deriva en part «de les paraules dels altres».
