Quiosc

Diari de Girona

Josep Lluís Micó

Compte amb el que diu

La fascinació occidental per la paraula ve de lluny. La paraula comporta cert poder, que ràpidament ens pot moure a actuar. Emily Dickinson va compondre al segle XIX aquests versos: «Alguns diuen que / quan és dita, / la paraula mor. / Jo dic en canvi que / just aquest dia / comença a viure». A partir de Sòcrates, el pensament occidental s’ha inclinat a considerar que l’argumentació i la confrontació verbals són bons mitjans per arribar a la veritat. Probablement, els millors. Ell comparava amb freqüència la filosofia i la música, ja que les dues tenen la capacitat de transformar l’ànima dels oients. Els pensaments, expressats amb els termes adequats, poden commoure’ns, com una simfonia o un hipnòtic ritme de percussió. Al segle XX, els filòsofs interessats en definir el paper de la humanitat en l’univers van indagar la relació entre les paraules i els pensaments. Com pensem, si no és mitjançant les paraules? Ludwig Wittgenstein va escriure al seu Tractatus logico-philosophicus que els límits del seu llenguatge eren els límits del seu món. Jean-Paul Sartre va titular Les mots la seva autobiografia. I, amb Gustave Flaubert en ment, l’existencialista encara va afegir que l’autoestima es deriva en part «de les paraules dels altres».

Compartir l'article

stats