Aquest Sant Jordi vaig anar a Barcelona a lluitar contra els elements. No em refereixo a la calamarsada que em va enxampar en plenes Rambles, sinó al revisor de l’AVE, que vaja quins elements té Renfe en plantilla. Per resumir-ho i no cansar-los: Renfe em ven un bitllet en taquilla, Renfe posa lliurement el preu d’aquest, Renfe em fa un descompte d’1,19 euros per ser periodista, i jo pago religiosament a Renfe el que m’indica. La mateixa operació que he fet més de trenta vegades amb anterioritat. Però aquest dissabte, Renfe -en la figura del seu revisor- em diu que el bitllet que m’ha venut Renfe no és vàlid, que el descompte que m’ha fet Renfe no és legal, perquè el carnet de periodista que Renfe m’ha donat per vàlid ara Renfe diu que no ho és, i que haig de pagar-li a Renfe els 1,19 euros que Renfe m’ha descomptat del preu. Com sigui que m’hi nego, Renfe envia quatre guardes de seguretat a l’estació de destí, on m’esperen per a insistir que haig de pagar a Renfe els 1,19 euros que Renfe m’ha rebaixat. Com que m’hi continuo negant -un no té en molta estima la seva dignitat, però sí en més d’1,19 euros-, Renfe m’escorta per quatriplicat amb els seus guàrdies cap a la sala d’espera de l’estació de Sants, on esperarem l’arribada d’una patrulla dels Mossos que en saber el motiu de l’incident, es queda petrificada.
Un entén que els comptes de Renfe no deuen ser gaire pròspers, i per això no és capaç de posar més que dos AVE entre Girona i Barcelona en tota la tarda d’un dia com Sant Jordi, i això malgrat que a causa d’unes obres, no hi ha connexió directa de rodalies entre totes dues capitals. Però no imaginava que el desastre pressupostari fora de tal magnitud que 1,19 euros siguin considerats vitals per a la subsistència de la companyia.
Mentre era conduït qui sap a on per quatre guàrdies de seguretat, jo intentava posar cara de «sóc una persona important i per això m’escorten fins a dalt», no fos que em veiés algun conegut i sospités que jo era l’home que va intentar estafar 1,19 euros als pressupostos generals de l’Estat. No sé si ho vaig aconseguir, potser he quedat assenyalat per a les restes com aquell que va enfonsar Renfe en la misèria. En l’econòmica, vull dir, perquè en la moral ja ho estava.
