Aquesta passada setmana han esclatat dos escàndols importants: un en l’àmbit polític i l’altre, en el món esportiu.
Les converses entre el president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, i el jugador del Barça Gerard Piqué són pròpies de personatges sense escrúpols que busquen només el benefici propi. El futbolista és ara ja un exemple del diner fàcil i el dirigent federatiu, un sindicalista sorgit de la modèstia, ja és un milionari i cerca exactament el mateix. En aquests moments gaudeix d’un salari de mes d’un milió d’euros anual.
Els àudios que s’han pogut escoltar palesen la manca de valors que avui s’està instal·lant en diferents sectors de la societat. Aquest episodi no s’allunya massa d’allò que s’ha viscut recentment a Madrid. Individus amb ganes de diners frescs es serviren d’un cosí de l’alcalde per repartir-se unes determinades comissions en la compra de material sanitari en plena crisi pandèmica. I això que un d’ells, Luis Medina, integra l’anomenada jet set de la capital. Això a l’ajuntament, i a la comunitat qui omple el sarró és un germà de la presidenta, Díaz Ayuso. Certament, rics en diners i molt pobres en favors. També els càrrecs públics han cercat tota mena d’excuses per justificar allò que realment és impresentable.
Mentre en Rubiales i en Piqué volien fer creure al personal que es traslladava la Supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita per una qüestió d’obligació moral (defensa dels drets humans, les dones podrien accedir als estadis sense restriccions, aposta pel futbol femení, etc, etc...) la veritat és que pel mig hi havia una comissió de 24 milions d’euros. En les converses entre en Geri i en Rubi fins i tot es parla de fer intervenir el rei emèrit per tal de no perdre el botí. Sense cap mena de filtre ni l’un ni l’altre respecten un clar conflicte d’interessos –Piqué és art i part– ni s’estan de fer un bon repartiment de calers al Reial Madrid i al Barça. La resta, com el València o l’Atlètic de Madrid, rebrien les miques.
I ja no parlem de les respectives rodes de premsa. Mentre Rubi perdé els papers a les primeres de canvi i esgrimí un munt de justificacions; en Geri, com sempre, es situà per sobre del bé i del mal mentre una colla de llepacrestes li reien les gràcies, llevat un petit grapat de periodistes independents que el van posar contra les cordes.
Mentre succeïa aquest escàndol amb el futbol professional de fons, es conegué la notícia dels més de 65 polítics independentistes que havien estat espiats. I una vegada més cal parlar del poder a l’ombra. En el seu moment es confongué des de Catalunya l’estat amb el govern. Ni Puigdemont, ni Junqueras, ni Sànchez, ni Forcadell i un llarg etcètera en foren conscients. Els Rajoy de torn tenien data de caducitat, exactament igual que Pedro Sánchez. Però l’aparell de l’estat roman. Treballa en silenci i des de l’anonimat ja sigui amb governs del PP o del PSOE. I això és fàcil de veure quan un desenvolupa la seva vida política o professional a Madrid.
Els estats són forts i tenen mecanismes per espiar els independentistes catalans i per participar en molts altres afers que en la majoria de vegades no són massa transparents. Però sí que cal exigir que el sentit d’estat es basi en principis democràtics.
A hores d’ara no se sap –es pot intuir– qui va encarregar espiar l’independentisme català mitjançant el programa Pegasus i perquè es va continuar fent en dates molt posteriors a l’any 2017. Hom té la impressió que de tot aquest enrenou només hi haurà un gran beneficiat i aquest no és altre que la ultradreta espanyola. I amb això crec que ja ho dic tot. I compte que més aviat que tard poden ser al poder per via democràtica.
