Quiosc

Diari de Girona

Jordi Molet

La feblesa dels governs de coalició

Els acords de govern entre partits polítics acostumen a ser poc robustos, encara que en el moment que es formulen sembli que res no els farà fracassar. Els recels i les desconfiances solen aparèixer molt aviat, perquè aquí no hi ha cultura de governs de coalició ni de pactes parlamentaris estables per donar suport a governs que no tenen majoria. Ho veiem contínuament, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat.

El PSOE de Pedro Sánchez, va aconseguir articular una majoria parlamentària, la de la moció de censura, per governar conjuntament amb Unides Podem, però de seguida varen sorgir les primeres discrepàncies entre els dos socis de govern; discrepàncies que continuen en aspectes importants, com l’enviament d’armes a Ucraïna, el gir de la política espanyola en relació al Sàhara Occidental, la política energètica, la persecució dels crims del franquisme, la presó permanent revisable, la fiscalitat o la gestió de l’ingrés mínim vital. Totes aquestes desavinences s’han pogut visualitzar al Congrés dels Diputats.

Però les turbulències no se circumscriuen només al govern o als socis de la coalició governamental, sinó que també n’hi ha entre els grups que formen la majoria parlamentària que sustenta al govern de socialistes i morats. Ho vam poder comprovar amb l’aprovació de la Reforma Laboral, en què el PSOE va buscar suports en la geometria variable i si no arriba a ser perquè un diputat del PP es va equivocar a l’hora de votar, haurien perdut i el decret no s’hauria aprovat, amb el que això hauria suposat per l’estabilitat del govern.

A Catalunya tampoc anem sobrats de bona gestió i avinença en governs de coalició. Podem fer memòria i recordar els embolics que van tenir els dos governs del tripartit PSC, ERC i ICV, tant el de Maragall com el de Montilla, que van patir les contradiccions i les desavinences entre partits. I ara mateix, per no parlar de Junts pel Sí, que era una coalició stricto sensu, comprovem dia sí dia també que els dos socis independentistes del govern de la Generalitat tenen una cohabitació difícil, complicada. Els esforços que fan els membres de l’executiu perquè no es notin les diferències queden superats per les crítiques sovintejades de destacats dirigents dels dos partits; ERC i JxCat. En aquest cas són tan evidents que en alguns moments sembla que l’actual govern de Pere Aragonés tingui els dies comptats. Els recels entre uns i altres venen de lluny, però a mesura que avança la legislatura s’accentuen. Des de JxCat no veuen bé els pactes d’ERC amb el govern central i els ho retreuen contínuament. En canvi, des d’ERC no suporten que JxCat decidís pactar amb el PSC a la Diputació de Barcelona i que donés la presidència a la socialista Núria Marín, enlloc de buscar un acord entre les forces independentistes.

Ara mateix mentre a JxCat malden perquè ERC deixi de donar suport parlamentari al govern, a ERC suggereixen a JxCat que trenqui el pacte de la Diputació de Barcelona.

I només faltava l’escàndol de l’espionatge de Pegasus perquè es tensessin més les relacions entre tots els partits que conformen governs de coalició, tant que el govern de Pedro Sánchez podria perdre la majoria parlamentària que li dona suport. Però si això passés, quines en serien les conseqüències? Doncs, molt probablement poques, perquè el govern té els pressupostos aprovats i pot subsistir en minoria. Això sí, es pot trobar que demà ERC voti contra el decret de mesures per pal·liar l’impacte econòmic de la guerra a Ucraïna, que el govern espanyol portarà al Congrés dels Diputats i que conté mesures com la rebaixa dels carburants en 20 cèntims per litre.

Veurem què passa, però el soroll que se sent confirma que aquí els governs de coalició ben avinguts són una rara avis.

Compartir l'article

stats