Quiosc

Diari de Girona

Agustí Casanova i Masferrer

La fragilitat de la democràcia

Un fantasma pertorbador i perillós recorre Europa: el cansament, la desconfiança o el declivi de la democràcia, com a forma de govern. Gran quantitat de gent està farta de la corrupció del govern, dels tripijocs polítics i de la forma vergonyosa com els partits es tapen les misèries. Igual d’exhausts per la manca de control eficaç sobre les corrupteles o perquè el poder judicial, en alguns països, escorcolla només a unes determinades formacions actuant discriminadament, sever i fort amb els febles i feble amb els forts. La mala praxi ha superat la capacitat de resistència de molts ciutadans europeus.

L’última enquesta sobre la confiança amb els partits polítics evidencia el recel de la població; a França només un 10% se’n refia, a Espanya, un 8%. El sistema no funciona i d’aquesta convicció brollen els partits antisistema i en algun estat europeu són considerats il·legals i perseguits policialment i judicialment.

Emmanuel Macron ha estat el gran defensor del sistema liberal i de l’europeisme i Le Pen del sobiranisme excloent, del nacionalisme xovinista.

Amb les eleccions franceses s’ha constatat que a molts ciutadans no els importaria viure en un estat autoritari amic d’en Putin, si aquest els assegura que podran fer bullir l’olla cada dia. Les grans idees pomposes són vàlides quan la societat viu confortablement; el missatge del poder adquisitiu esgrimit per Le Pen és el que aplaudeix la gent en temps de severa crisi i no la llibertat, la fraternitat o la igualtat; el ciutadà vol tenir diners per menjar i per omplir de benzina el dipòsit del cotxe.

Resignadament, s’accepta la democràcia com una fórmula de gestionar el bé públic perquè les altres es consideren pitjors i fins al moment cap cervell humà ha trobat una solució de govern superior, més satisfactòria, més sana. Sona a tòpic, tanmateix, és quasi obligatori citar la frase de Winston Churchill: «La democràcia és el pitjor sistema de govern dissenyat per l’home amb l’excepció de tots els altres» i afegí que és l’únic sistema que de matinada, quan sona el timbre, estàs segur que és el repartidor de la llet.

(A l’Estat espanyol hi ha irromput amb força l’espionatge polític a individus que els serveis d’intel·ligència van considerar hostils i intencionats a rompre la unitat territorial d’Espanya. El que s’ha anomenat Catalangate no és un Watergate, ho seria si el PSOE hagués espiat al PP o viceversa).

(Vigilar partits nacionalistes que no han amagat la ruptura amb l’Estat espanyol no és el mateix que intentar controlar en un estat bipartidista al partit rival. No és una pràctica de puresa democràtica, tanmateix, no passarà res. L’Estat està fortament blindat amb l’argument que els secrets del CNI són secrets inviolables perquè tenen a veure amb seguretat i la defensa del benestar polític general. Probablement, aquestes escoltes clandestines no són ni il·legals i molts països fan el mateix amb l’excusa de protegir-se del narcotràfic, del terrorisme i dels partits perillosos que volen esbotzar la seva unitat territorial).

Els americans progressistes van creure que en Trump no guanyaria les eleccions el 2017 i que serien per primer cop a la història dels Estats Units governats per una dona, la Hillary Clinton, perquè això no podia passar de cap manera atès que ells eren americans. Fa poc vaig veure una sèrie nòrdica, Caza de brujas, que tracta sobre un cas flagrant de corrupció a Noruega i l’empresari quan se sap que ha defraudat blanquejant diners i que la premsa en parlarà comenta «Els diaris en parlaran, però tots els nòrdics saben que en els nostres països no existeix la corrupció i no s’ho creuaran. La corrupció és pròpia dels països del sud d’Europa».

Cap francès podia imaginar que en els grans territoris de la Il·lustració, nascuda a mitjans del segle XVIII, i de la Revolució pogués guanyar Le Pen. L’entrada de l’extrema dreta a la presidència de l’Estat francès hauria estat un atemptat contra la democràcia? No obstant això, molts han recordat que Hitler va abandonar la via insurreccional, es presentà a unes eleccions populars i després va abolir els partits. Per molts Le Pen de presidenta significaria un pur exercici de la democràcia; França, després d’Anglaterra i Alemanya, podria ufanejar-se d’una dona com a presidenta de l’Estat francès.

Després del debat televisiu entre Le Pen i Macron, es va preguntar a cinc analistes polítics per saber qui havia guanyat, tres afirmaren que l’actual president i dos, la candidata. El que em va demostrar que la societat francesa estava dividida i que tot dependria de la bossa dels possibles abstencionistes i dels votants de la França insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, l’espai del centreesquerra, després que el seu líder va abandonar el fracassat partit socialista francès, els seus votants representaven una incògnita abans de la votació. A Mélenchon li interessava la victòria de Le Pen perquè li hauria regalat tot l’espai de centreesquerra i d’esquerra i només quedarien dues opcions: votar l’extrema dreta o l’esquerra.

En aquestes eleccions s’ha vist l’esfondrament de dos grans partits tradicionals que sempre havien manat, el fundat per De Gaulle, el partit republicà, i el Partit Socialista que havia encimbellat a la presidència a Mitterrand.

Esperarem les eleccions legislatives franceses. Ja ha aparegut la proposta de Fabien Roussell, líder del Partit comunista, a Jean-Luc Mélenchon d’anar plegats; això pot provocar que els dos partits d’extrema dreta es presentin en una mateixa llista i França tornaria a la seva normalitat històrica: la França dretana i la França esquerrana.

Compartir l'article

stats