Aquest diumenge s’han celebrat eleccions presidencials a la República francesa, escrutinis que han desembocat en la reelecció d’Emmanuel Macron, i els resultats s’han venut com un triomf, no només pels francesos, sinó pels europeus de bé. «Europa respira alleugerida» ha estat el titular més repetit per la premsa per resumir aquesta soferta victòria davant la ultradretana Le Pen, no sé si perquè els mass media han coincidit que aquest era certament el missatge més destacable, o perquè el nivell de l’anàlisi crítica no dona per més. Bona prova d’això últim és que, tant per tant, jo vulgui dir la meva. En efecte, Macron ha guanyat a la ultradreta, una opció política que fa uns anys va començar a desplegar posicions entre l’electorat continental, i no sense ajuda, precisament. L’establishment polític europeu, conservadors i progressistes moderats, han alternat el poder de manera massa tècnica i intranscendent durant els darrers decennis, minant fites valentes que van acabar trobant el seu límit infranquejable en el rebuig a la constitució europea, l’any 2005.
A partir d’aquí, el paper de la Unió ha estat decebedor; davant la crisi econòmica de fa més de deu anys; amb les migracions sorgides arran de tragèdies humanitàries; amb la gestió de la covid, ni que sigui per la presa de decisions tardanes i errònies; o amb la posició interessada davant el conflicte bèl·lic entre Rússia i Ucraïna; tot plegat ha evidenciat que aquesta Europa conjunta és tan sols un aquelarre dels manaires de sempre acomodat en la seva idea original de la interdependència econòmica. És com aquelles parelles que viuen estancades en la nostàlgia d’uns il·lusionants primers anys, però que s’ha adormit en l’autocomplaença contemplativa, cosa que els ha fet perdre la passió i la motivació per fer res més junts. I un dels argumentaris sorgits darrerament per justificar aquest matrimoni de conveniència inert, el vot útil a les seves democràcies associades, ha estat combatre l’auge dels nacionalismes, primer, i de la ultradreta, després. Lamentable.
L’avenç d’aquests suposats extremismes l’ha provocat la mateixa unió, els estats membres i el seu establishment polític, que durant quasi tres dècades no han fet res per quallar una unió política real i moderna, i el seu reconeixement identitari. Si a això hi sumem que sempre que s’ha hagut de prendre una decisió important, cada Estat ha acabat fent el que ha volgut o reinterpretant a la carta sentències europees, en teoria superiors, com la que ha culpat recentment l’Estat espanyol de concórrer en frau de llei la gestió dels seus interins, fets que a la llarga han generat desafecció i malestar popular, hi ha poc a dir. Quan els poders fàctics demonitzen l’avenç del mal que ells mateixos han generat, que recordin que això mateix ja va passar fa justament un segle fruit de la inacció i la falta d’autocrítica i responsabilitat política de les democràcies.
