Recordo una frase que ens digué l’antropòleg Eudald Carbonell en una entrevista que li férem al Col·legi de Metges d’aquí Girona. «Sense els idealismes haguéssim posat el peu a la lluna l’any mil». Segons Hemingway un idealista creu que si una rosa fa millor olor que una col, una sopa de roses tindrà millor sabor que una de cols. L’idealisme és la corona de llorer de les ideologies. Quin futur li espera a una ideologia que no aspiri a ser un far del pensament! Lyssenko –el científic de butxaca d’Stalin– crea l’agrobiologia, considerada com l’agronomia d’Estat. El nostre home no creu en la genètica –un galimaties d’occident– però sí en l’herència dels caràcters adquirits. Una espècie vegetal es pot transformar en una altra sense creuaments o un tret que una persona adquireix en vida el transmet a la descendència. Un dia un diputat de la Duma li pregunta com era que totes les nenes russes naixien verges si les respectives mares no ho eren. L’impertinent i molts altres científics que criticaven el deliri de Lyssenko desaparegueren d’escena. Si Stalin mantingué el culte a la personalitat del seu científic, a pesar de l’epidèmia d’estómacs buits, era perquè el lyssenkisme explicava el caràcter mal·leable i alhora indomable del nou home soviètic. En l’actualitat el terme lyssenkisme fa referència al poder d’una ideologia de posar la bota al ganyot de la ciència. La necessitat de creure sempre serà més forta que el desig de saber.
Segons Parmènides, un pensador que visqué en el segle cinquè aC: «cal dir i pensar el que és. El que existeix, existeix, i el que no existeix, no existeix. Mai no forçaràs a existir el que no existeix». Una reflexió terriblement lúcida. Alguna cosa es torçà en la història de la humanitat perquè s’acabés abandonant Parmènides a favor del sòmines de Plató. Mentre que per a la ciència no hi ha més cera que la que crema, el pensament humanístic, com així es coneix, ha cregut convenient negar quan no fustigar la naturalesa humana. La realitat biològica és el papu de totes les ideologies. Tanmateix la temptació de fer volar coloms mereix una disculpa. La realitat no és lírica, no és aromàtica, no convida a l’esperança.
Una famosa escriptora diu davant les càmeres de TV que s’ha de respectar l’objecte de desig sexual que els joves hagin escollit. Quants de vosaltres vàreu decidir si us agradarien els homes o les dones tirant una moneda a l’aire? L’escriptora s’apropa a la teoria queer segons la qual seria la societat que imposaria la identitat i l’orientació sexual a les persones i no la seva naturalesa biològica. Dir que no existeixen rols sexuals biològicament determinats està a la mateixa alçada intel·lectual de Lyssenko quan diu que el blat es pot transformar en civada o el pi en un avet. Un altre punt en què la ideologia treu bíceps és en el tema de la igualtat. Tots som o hauríem de ser iguals davant la justícia i en relació als drets i deures, però els humans no som clons. Si bé pocs dubten que naixem amb aptituds físiques diferents, encara es continua posant sota la catifa de la cosa políticament correcta que venim equipats de fàbrica amb aptituds cognitives que ens predisposaran de manera distinta a la labor intel·lectual. Una igualtat fictícia només es pot aconseguir quan el llistó es posa arran de terra. Una estratègia que serà discriminatòria pel estudiants més brillants. La vida ascètica i monacal, vida de cilici i oració, és metàfora d’un Parmènides de cara a la paret. Intueixo que la majoria de nosaltres ens passem la vida volent ser el que no som i mentre bressolem l’esperança, la vida se’ns escorre pel nostre costat.
