Fer dimitir Margarita Robles està bé, vull dir que a mi em sembla bé que algú com ella estigui tan lluny com sigui possible de les decisions complicades, però és comèdia. Les queixes dels partits independentistes sobre les escoltes són comèdia. ABC va publicar ahir que el 97% de les escoltes amb el sistema Pegasus les ha fet el govern socialista, i ni ERC vol trencar amb el PSOE a Madrid, ni Junts vol trencar amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Per tant, aquesta ofensa és una farsa. Els partits polítics catalans són tots com els homes de Vida Privada –jo em vaig esperar a què sortís la sèrie– que no volen pagar el preu de les coses: ni de la família, ni dels tapissos, ni del matrimoni, ni el d’enfrontar-se als xantatges assumint qui ets.
He sentit dir a Enric Vila que els homes catalans són febles perquè no tenim un Estat: jo crec que és a l’inrevés. Si som uns covards incapaços d’aconseguir les noies que ens agraden, ja m’explicaràs com podem aconseguir una estructura més complicada. De fet l’Enric certifica la meva tesi, perquè de totes les coses que podia tenir al jardí de casa seva hi té una escala per pujar a un arbre. Aquest és l’home català. Un que viu a una casa que no paga, sense poder tenir la noia que li agrada i pujant a l’arbre per escriure no més que ruqueries. L’altre dia va presentar un llibre que fa 20 anys que presenta. Es diu El nostre heroi Josep Pla i parla de mi. Més Catalunya. Més arbre. Si a l’Enric l’espiessin no li demanarien una comissió d’investigació, li demanarien un autògraf.
En el mateix sentit, El Periódico publicava ahir les acusacions d’unes noies a l’exdiputat de Junts, Eduard Pujol. En el marc de relacions sempre consentides, l’acusaven que les volia amb immediatesa i només pel cos. Si tots els homes i dones que ens hem volgut només pel cos i per d’aquí a un quart d’hora haguéssim d’anar tots a la presó, seríem més dins que fora. L’assetjament i l’abús poden ser moltes coses, però no que t’estimin prou o només per unes coses. També és Catalunya el mal que se li ha fet a aquest home i a la seva família, la crueltat amb què el seu partit l’ha tractat, amb l’acarnissament especial d’Elsa Artadi, que el va eliminar de la competició política trinxant-lo amb el que ja ella sabia que eren falsedats. És aquesta Catalunya fosca, de turba i linxament. És aquesta Catalunya que embruta la primera i més essencial de les llibertats i és impossible que després no banalitzi totes les altres. La lleugeresa amb què hem destruït la vida i el prestigi d’Eduard Pujol són l’escala i l’arbre d’un país desfet, desprovist de qualsevol arquitectura moral i que només pot acabar malament.
Al Barça li ha passat igual. Tot és un naufragi. El que s’havia de fer amb consistència s’ha fet com una empresa familiar. El que s’havia de fer amb els millors s’ha fet amb els amics de la colla. No és només culpa de Joan Laporta, ni tan sols principalment. Però ja fa un any i mig que va guanyar les eleccions i el seu projecte esportiu encara no ha començat. Xavi pot ser que algun dia tingui algun projecte esportiu, però el recurs de jugar amb quatre o cinc davanters i de posar Luuk De Jong a rematar pilotes a l’olla no és tenir cap projecte esportiu. És manifestament no tenir-lo. És un insult a la memòria de Cruyff.
Ara som els reis del futbol femení, i presumim de batre rècords d’assistència amb entrades que regalem a 5 euros. És el que està de moda i nosaltres estem a la moda. És el que fa sentir especial i nosaltres som els més especials del món. Més que un club i tot allò. Quan l’organització del futbol femení exigeixi constància, regularitat, esforç diari, contenció, ens en cansarem com del masculí, i aleshores cobrarem comissions sucoses, revendrem les entrades quan ens faci mandra anar-hi per Setmana Santa i farem l’agost amb els alemanys, als quals després acusarem de fumar i d’anar borratxos.
Aquesta feblesa mental, aquesta catalanor que consisteix en l’afectació de tot, i una superioritat moral que és el museu del sucre, és el nostre veritable i gairebé únic fet diferencial. S’ha expressat històricament de moltes maneres. La més sostinguda potser ha estat el concert al Palau de Sant Esteve. Però qui li va donar cos teòric i forma moderna va ser Pep Guardiola, amb la seva ridícula apel·lació als «valors» i al llevar-se ben d’hora. A Catalunya tothom anava a missa abans que arribés el Pep, i si parlàvem d’alguna cosa estranya era d’Ítaca. Però no dels valors. Dels valors no en parlava absolutament ningú. Va ser l’afectació guardiolista, aquesta retòrica de sexualitat indefinida, la que ens va allunyar de les categories fortes per tornar-ho tot de mantega amb els valors. Per cert que fou Guardiola qui suplicà Laporta, a principi de la temporada, que mantingués Koeman d’entrenador «perquè l’estima molt». El mateix Guardiola del ben d’hora i dels valors. El que ens va vendre el Kun i Eric García. Només presumeix de valors la pirateria. La resta, com abans, continuem anant a missa.
No hi ha res que ens passi per casualitat. El nostre destí és la nostra personalitat. Hi ha una escala per la que Catalunya s’enfila a l’arbre i encara no hem entès que el gran sentit de la Humanitat és a l’inrevés.
