El crim realment perfecte no és el que amaga totes les proves o el que s’atribueix a un innocent, sinó aquell del qual ningú en sap que s’ha comès. Un assassinat sense resoldre, un robatori arxivat per manca de pistes, poden ser reactivats per investigadors tossuts, però, quan ningú no sospita que els crims han existit, tampoc ningú no els buscarà als magatzems polsosos. Les actuacions dels serveis secrets obeeixen a aquest principi essencial, i quan no deixen cap rastre vol dir que fan la seva qüestionable feina amb correcció professional. D’on es dedueix també l’exacte contrari: si es divulguen evidències de la seva actuació és que ho han fet refotudament malament. I exactament això és el que ha passat amb el Catalangate. Qui sigui que ha ordenat i dut a terme l’operatiu –els afectats tenen les idees molt clares al respecte– ha deixat pistes suficients perquè s’hagi acabat divulgant als quatre vents. John Le Carre hauria fet que un ministre britànic convoqués el jubilat George Smiley, l’agent dels ulls plorosos, per fer-li investigar el qui i el com del desastre, però a Espanya el ministre llauner ha viatjat a Barcelona per dir a Laura Vilagrà que el CNI investigarà si ha estat el CNI, i si descobreix que sí, s’aixecarà al mig de la classe i dirà: «Senyoreta, he estat jo». La consellera riuria si no estigués tan emprenyada. Els espies espien, i si algú pensa que només apunten als enemics estrangers és que es mama el dit. El 1995 es va saber que el Cesid, antecedent del CNI, portava deu anys escoltant telèfons de polítics, empresaris i periodistes de tots els colors. L’escàndol va ser majúscul, van rodar caps i es va reestructurar el servei, es veu que sense canviar ni els mals costums ni la incapacitat de mantenir el secret. Tot plegat, a més a més, no els va servir per detectar on diantre eren les urnes de l’1 d’Octubre. Dolents en sentit ètic i en sentit utilitari. Només per això el Govern central ja hauria de passar l’escombra.
