Quiosc

Diari de Girona

Pau Canaleta

El que França ens ha dit

Diumenge les urnes van parlar a la República Francesa i Emmanuel Macron serà relegit president amb el 58,5% dels vots. Un bon resultat si tenim en compte que des de Jacques Chirac cap president havia aconseguit la reelecció i a més, amb el percentatge més alt des de les presidencials en què el mateix Chirac va guanyar al pare de la candidata Le Pen.

Però aquest resultat és enganyós. Per dos motius. El primer, per què sempre que hi ha l’extrema dreta com a alternativa, els partits més «democràtics» aconsegueixen una victòria molt còmode ja que agrupen el vot no extremista. Va passar al 2002, quan Chirac va aconseguir el 82% dels vots davant de Jean Marie Le Pen o al 2017 quan el mateix Macron va treure el 66% dels vots respecte a Marine Le Pen.

El problema i aquest és el segon motiu, és que en aquesta ocasió Le Pen ha tret el 41,5% dels vots. En 20 anys, l’extrema dreta a França ha passat del 18 al 41% dels vots en eleccions presidencials. I el candidat que aglutina el vots de la resta de partits ha passat del 81 al 58% dels vots.

És evident que França té un problema però, de fet, el tenim totes les societats occidentals. Ho vam veure amb Trump, amb el Brexit, ara amb Le Pen i ho continuarem veient en altres ocasions en el futur.

I el problema no és l’extrema dreta sinó que són els partits tradicionals que no saben entendre les societats que representen. I els partits extrems s’aprofiten d’aquesta miopia.

Certament, el perfil de Macron ens serveix per entendre que això no s’explica a través del clàssic eix esquerra-dreta. Fa anys que intentem explicar el que passa a través de les ulleres de l’eix esquerra-dreta i la cosa no va per aquí. Dic que Macron ens ajuda per què tot i venir d’un govern socialista, Macron és bàsicament un liberal. Per tant, la disputa de diumenge no era entre els models d’esquerra i la dreta que s’ha anat extremant. La fractura és molt més profunda.

En les societats occidentals, la vertadera «clivella» o fractura gira entorn de la globalització i la identitat. Per resumir-ho, en una banda hi tindríem als guanyadors de la globalització i per tant partidaris d’aquesta, ja siguin de dreta o d’esquerra i a l’altra banda, hi tindríem els perdedors de la globalització, aquells que han vist que ells han sortit perdent amb el liberalisme en les darreres dècades, en aquest cas, de dretes però també d’esquerra. I actualment, la confrontació política es juga en aquests termes.

No és casual que fos a França on als anys noranta de la dècada passada es va començar a veure que votants del Partit Comunista Francès es passaven al Front Nacional. Aquest transvasament de vot no s’explicava dins la lògica esquerra-dreta i hi havia d’haver una altra explicació. I van proposar l’eix obertura-tancament. En el que a la banda d’obertura hi havia aquells votants i partits partidaris de societats plenament obertes. Això vol dir, partidaris dels liberalisme econòmic, de la Unió Europea, de la multilateralitat, de la immigració, del multiculturalisme, de les llibertats individuals, etc. Per contra, a la banda del tancament, hi havia els patriotes, proteccionistes econòmicament (víctimes de les deslocalitzacions), antiimmigració, que veien com la Unió Europea els perjudicava (perdedors de les polítiques agràries, etc.) i tradicionals religiosament parlant. En aquest bloc, la identitat francesa hi tenia un paper determinant.

Quan es llegien els resultats des d’aquest eix, s’entenien molt millor els transvasaments de vots que des de la lògica tradicional.

No és casual que Marine Le Pen hagi guanyat clarament entre els treballadors i assalariats. Com abans ho va fer Trump o com van ser decisius en el Brexit.

Si a més no som capaços de llegir la profunda divisió que hi ha entre els altres guanyadors de la globalització quan parlem de territoris, de ben segur que acabarem prenent mal.

L’altra gran fractura que hi ha en les societats occidentals és territorial. Entre aquells territoris que hi han sortit guanyant amb la globalització i els que hi han sortit perdent. En els primers, les grans ciutats i les àrees metropolitanes del seu entorn, que no només han guanyat pes i dinamisme econòmic sinó que han actuat com un vertader aspirador per a la resta del país. I els grans perdedors és allò que aquí anomenem «territori», és a dir les capitals de província, les ciutats mitjanes i l’entorn rural. Totes aquestes zones han estat «descapitalitzades» pel poder polític que ha concentrat totes les oportunitats en les capitals urbanes i només són vistes com a destinacions d’oci pels urbanites o els llocs on posar les infrastructures per abastir les capitals. Aquest fenomen s’està produint a França, als EUA o a Catalunya. A Espanya encara és més evident amb la força centrifugadora de Madrid que ha provocat el fenomen de l’Espanya buidada.

L’error, principalment de l’esquerra, però no en exclusiva, ha estat oblidar aquestes fractures que expliquen la societat actual. Abandonar aquests ciutadans i tirar-los als braços de l’extremisme és un error majúscul. El resultat del partit socialista i la dreta tradicional a la primera volta de les eleccions franceses així ho exemplifiquen. Els que s’alternaven en el poder durant dècades, amb prou feines han aconseguit junts el 8% dels vots.

A nivell territorial, la situació va en la mateixa direcció, només cal veure com es repartirà la pluja de milions dels fons Next Generation que sembla que acabaran com sempre, beneficiant als territoris «guanyadors» de la globalització o com s’implanten les infrastructures energètiques, ben allunyades d’allà on es produeix el consum. Si seguim així, ja sabem quin futur ens espera. No serà que no estem avisats.

Compartir l'article

stats