Recordo molt bé el meu primer dia al col·le, a pàrvuls: em vaig posar a plorar quan em vaig veure en aquell lloc desconegut sense cap cara familiar al voltant. La senyoreta Carmen em va abraçar, em va agafar a coll i va intentar consolar-me. Tinc molts bon records de la majoria de senyoretes dels meus primers anys d’escola: la Glòria, l’Anna, l’hermana Maria, la Rosa Maria, la señorita Pilar, la Isabel Carner (especialment, d’aquesta última). Totes elles, sense ser-ne jo gens conscient, van deixar empremta en mi.
No sé per quina raó, però al meu voltant tinc moltes mestres. Reconec que sovint el corporativisme d’aquest sector em supera. Em posen malalta els comentaris a les xarxes quan comença el curs, donant-se ànims, com si la seva feina fos la més dura del món. Em treu de polleguera que saltin a la jugular quan es fa un comentari sobre les seves llargues vacances: «Posa’t tu davant de 25 nens cada dia!», «et penses que quan sortim de l’escola no ens emportem feina a casa?», «no en teniu ni idea de què és batallar amb els alumnes i els seus pares». M’emprenya quan detecto mancances òbvies de coneixements que, evidentment, transmeten als alumnes.
Per sort, la gran majoria de mestres que tinc al voltant no són d’aquestes. Tenen una dedicació i un amor infinit per la seva feina. Les sents parlar i no tens cap mena de dubte de quina és la seva vocació, i totes tenen una paciència que ja voldria un sant. Són les mestres que es preocupen pels «seus» nens de manera individual, que coneixen les seves mancances i les seves aptituds, que saben quina situació tenen a casa.
Són també les que reconeixen que tenen privilegis que la majoria de mortals no gaudim (i per això ens fan enveja, és veritat) i són conscients de la sort que tenen. Són a les que se’ls il·lumina la cara quan algun exalumne les saluda pel carrer, les que t’expliquen amb passió les activitats que han organitzat a l’escola per celebrar qualsevol jornada, les que amb un tros de paper pinotxo i cinta adhesiva et fan una disfressa, les que sempre tenen galetes a l’aula per si algun nen s’ha oblidat l’esmorzar.
Són les que ploren quan un dels seus alumnes es perd pel camí, les que lamenten les poques ganes d’implicar-se que veuen en altres mestres, les que voldrien més recursos per a educació però que se les enginyen perquè les mancances del sistema no repercuteixin negativament en la mainada, les que es posen les mans al cap davant la llei del mínim esforç que apliquen altres mestres, les que no entenen la desídia dels seus equips directius. Són les que surten de l’escola derrotades el dia que han hagut de trucar als Mossos per alguna història que fa posar els pèls de punta; les que mouen cel i terra per trobar recursos per ajudar una família que ho necessita; les que posen l’empatia per davant de les normes, l’amor per davant de les lleis, les abraçades per davant dels càstigs.
Són les que et deixen empremta, les que et fan somriure quan hi penses, les que voldries poder tornar a abraçar. Aquestes són les bones. I, per sort nostra, són moltes. Beneïdes mestres!
