Les darreres manifestacions públiques de Putin pel que fa a la guerra d’Ucraïna ofereixen poc marge a l’optimisme, i fan pensar que el conflicte pot anar per llarg, si més no fins que Moscou assoleixi els seus objectius estratègics actuals, que semblen ser l’ocupació del Donbass i la costa ucraïnesa del Mar Negre. Si és així, és altament probable que les atrocitats comeses per l’exèrcit rus segueixin i es multipliquin, i, fins i tot hi ha cada cop més veus que expressen el temor que acabin utilitzant-se armes nuclears tàctiques o químiques.
Així i tot, és evident que –exclosa la guerra total, ni tan sols com a hipòtesi– en un moment o altre arribarà una solució diplomàtica, la qual cosa no hauria d’impedir que les eventuals responsabilitats penals per crims de guerra siguin jutjades, atès que, sortosament, van per un altre camí i no poden ser objecte de negociació (entre altres coses, són crims imprescriptibles).
Però quan arribi aquest moment, el de les negociacions i els acords, caldrà evitar «l’escenari Ialta», quan Roosevelt, Stalin i Churchill, reunits l’any 1945 en un conclave exclusiu i secret, varen acordar com havia de ser el món després de la derrota de Hitler i les potències de l’Eix, imposant a la resta d’Estats un acord a la mida dels seus particulars interessos, causa, en bona part, de molts dels desastres geopolítics dels darrers vuitanta anys.
En aquest sentit, la recent expulsió de Rússia de diferents organismes internacionals, producte d’una resposta emocional ben comprensible, pot no haver estat la millor idea.
En primer lloc, perquè, deixant fora Rússia, s’afebleixen eines importants en matèria de defensa i control dels drets humans (convenis, tribunals, etc.). I, en segon lloc, i més rellevant, perquè per a poder arribar a una solució sòlida i duradora, és desitjable que, més enllà del diàleg directe entre Kíiv i Moscou –que com sabem es manté malgrat el trencament de relacions diplomàtiques–, existeixin fòrums diplomàtics plurals, i eficients, que, arribada l’ocasió, permetin anar més enllà de possibles acords propiciats en escenaris tancats i opacs. El que cal és intentar bastir un nou acord de seguretat per a Europa, únic antídot per a impedir que es desfermi una nova carrera armamentista al continent, evitant així repetir l’error de Ialta.
Els temps han canviat, i tant la UE com l’OTAN amb «la brúixola» i el «concepte estratègic» han obert el debat sobre l’arquitectura de seguretat europea i col·lectiva, però no és menys cert que la paràlisi d’organismes importantíssims com el Consell de Seguretat de l’ONU ha estat decebedora. Resta, tanmateix, per exemple, l’Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE), l’organisme nascut el 1976 de l’esperit de la conferència d’Hèlsinki, precisament per a permetre el diàleg entre els dos blocs de bel·ligerants de la Guerra Freda. Poden haver-hi d’altres; tanmateix, la realitat és que els fòrums amb possibilitats de propiciar i encabir aquesta mena de diàleg més aviat escassegen.
A la fi de la IIGM no hi havia cap institució internacional que pogués fer aquesta funció, atès el descrèdit i d’una Societat de Nacions en estat catatònic, la qual cosa sens dubte va facilitar el que va passar a Ialta.
L’any 491 aC, no gaire lluny de l’actual escenari de conflicte, en el marc de la I guerra mèdica l’emperador persa Dàrius va trametre ambaixadors a totes les ciutats gregues per a exigir una ofrena de «terra i aigua», símbol de vassallatge a l’imperi persa. És un episodi prou conegut i ben dramatitzat a la pel·lícula 300 de Zack Snyder, basada en el còmic de Frank Miller.
La resposta dels espartans van ser empènyer els ambaixadors perses a un pou, on, varen dir que «ells mateixos podrien agafar tanta aigua i terra com els vingués de gust».
Heròdot detalla que més tard, els espartans s’hi varen repensar tement haver comès sacrilegi, i, ells també varen remetre ambaixadors a Xerxes, el nou emperador aquemènida, perquè pogués executar-los i aplacar així la seva colera.
Però Xerxes va rebutjar donar-los mort, amb l’argument que «els emissaris són sagrats», i certament sense ells no hi podria haver diàleg entre bel·ligerants, única manera de posar fi a una guerra més enllà de la desfeta total de l’enemic.
Pot semblar inoportú dir-ho en aquest moment dramàtic, quan les terribles imatges gràfiques que ens arriben de la guerra, més aviat conviden a parlar de tribunals internacionals per a jutjar crims de guerra. Però alguns encara pensem que després de més dos mil cinc-cents anys, les paraules de l’emperador persa Dàrius mantenen el seu valor: el diàleg és sagrat, i cal preservar i preparar els canals que, quan arribi el moment, permetin parlar per posar fi a aquest conflicte. Altrament, com pensava Xerxes, les guerres mai no s’aturarien.
