Diari de Girona

Diari de Girona

Matías Crowder

1 de maig, el nostre dia

Fa més de trenta anys que porto amb mi una moneda particular al clauer. És més gran del normal, el doble d’una de dos euros, està feta de bronze i té uns números estranys i lletres gravats. La moneda ha passat a la meva família de generació en generació, des del temps en què un avantpassat treballava als ferrocarrils anglesos a Sud-amèrica, cap al 1920. Aleshores el treball era una cosa molt dura, una qüestió de vida o mort, moltes vegades només del segon.

Amb aquesta moneda, fora de tot curs legal, es pagava als treballadors que obrien la selva a destralades per al pas de les vies. Ells només la podien gastar a les botigues dels que el pagaven, on en general venien roba, menjar i ginebra. És a dir, els diners tornaven a la seva font d’una manera o altra. Avui que a Catalunya i a gairebé tot el món se celebra el dia del treballador, com altres primers de maig, malgrat el meu pessimisme renovat torno a tenir la sensació que aquella situació de precarietat absoluta en tan sols cent anys ha canviat, i molt. I que això només és degut a nosaltres, els treballadors.

Potser el canvi encara no sigui suficient, potser moltes vegades tinguem la sensació que ens paguen amb la moneda que torna al seu amo. És probable fins i tot que molta gent al món encara treballi en pitjors condicions que les tales del ferrocarril dels meus avantpassats. Però hi ha hagut un camí i només en cent anys s’ha avançat cap a millors condicions laborals, un gran èxit que mereix ser recordat.

L’1 de maig, malgrat tot, celebrem que aquí seguim, encara que aquest «malgrat tot» sigui cada vegada més llarg. Tot i que la feina canvia i d’aquí poc les botigues físiques acabaran per extingir-se. Tot i que els autònoms segueixen en una situació lamentable, els polítics es posen la samarreta de salvadors, i molts empresaris la de «jo no vaig ser», i un llarguíssim etcètera.

Seria de decòrum que avui molts que no han doblegat l’espinada a la seva vida s’abstinguessin de felicitar-nos o d’encapçalar processons i dels grans discursos.

Quan vaig rebre aquella moneda de coure del meu pare, aquest no em va donar un sermó sobre la dignitat de la feina. La moneda, la història que venia amb ella, ho deia per si sola. Espero passar la moneda dels ferrocarrils anglesos a algun dels meus fills, i estalviar-me el discurs de tot el que he après a valorar aquests anys la feina. Hem de creure i exigir del futur, i somiar, més encara que els nostres avantpassats.

Compartir l'article

stats