Diari de Girona

Diari de Girona

Josep Callol

Cambray només pot negociar la seva dimissió

Cambray només pot negociar la seva dimissió POL VALERO

Ningú podrà dir en el futur que Josep González-Cambray no va voler fer canvis a l'ensenyament a Catalunya. Alguns d'ells importants, necessaris i, també, difícils. Molt probablement el conseller té un projecte al cap, que en els temps que corren és molt, i a més té entre cella i cella que s'ha de desenvolupar tant sí com no. Entenc que la inestabilitat política d'avui, en què un càrrec pot entrar al departament i sortir-ne sense haver tingut temps de posar el retrat familiar a la taula, fa que qui té ganes de treballar, s'afanyi. I la pressa serà el gran retret que se li podrà fer, quan algú, d'aquí a un temps recordi que un dia va ser conseller. El record dependrà, sempre, del recorregut polític que pugui tenir.

Cambray té pressa i aquest és el gran mal de tot polític; el que li ha fet perdre les formes i ha indignat la comunitat educativa, sobretot el professorat, també a pares i, de retruc, a alumnes. Crec que encara que volgués no podria tenir més col·lectius a la contra. I lluny d'intentar calmar els ànims, a cada pas que fa, sembla que encara els escalfa més. Ho escric sabent que el conseller podrà dir que l'altra part tampoc posa gaires ganes en abaixar el suflé, però és ell qui vol canviar les coses i, per tant, el que ha de liderar el procés, intentant convèncer i negociant, amb mà esquerra, per arribar a acords que permetin llimar les diferències. Res d'això ha passat.

És curiós que, sabent que alguns dels canvis poden ser compartits per una bona part de la comunitat educativa, va aconseguir posar d'esquena a tothom

decoration

El conseller va anunciar els canvis sense haver parlat amb cap col·lectiu. Aquesta actitud el va condemnar des del primer moment perquè si una cosa emprenya és que es decideixin coses -sobretot si són importants- sense que s'hagi tingut en compte l'opinió dels implicats. És curiós que, sabent que alguns dels canvis poden ser compartits per una bona part de la comunitat educativa, va aconseguir posar d'esquena a tothom.

Hauria d'haver recordat que Ernest Maragall, quan va ser conseller d'Educació, també va intentar fer canvis i algun -com la modificació del calendari escolar- el va portar a terme i no li va ser gens fàcil. Amb els anys i els relleus a la conselleria, aquell calendari es va anar diluint fins a tornar-lo a la «normalitat» anterior. I parlo de l'avançament del curs escolar perquè, potser, amb temps, paciència i molta negociació s'hauria pogut obtenir sense trepitjar els ulls de poll de tothom. Aquesta, precisament, és una de les mesures amb què una gran majoria pot estar d'acord.

Cambray, que no té l'experiència política que en el seu dia sí tenia Maragall, va tirar pel dret, sense dir res a ningú, sense negociar; i ara és tard. L'episodi més recent és el del trencament de les negociacions aquesta setmana. El departament oferia la recuperació de l'hora lectiva a Primària, que implicava la incorporació de 1.400 docents per al curs vinent i ajornar el pla a Secundària un any més. Els sindicats ho volien tot per al setembre vinent; el departament no ho veia possible per una qüestió de pressupost i la conseqüència va ser la fi de les reunions. I tot seguit les amenaces dels sindicats: una primavera i una tardor calentes per al conseller, és el que li han promès.

A González-Cambray li ha tocat ser conseller just en aquest moment de canvi de paradigma

decoration

Fa la sensació que la posada de pota inicial del conseller va ser el detonant i que l'explosió es va produir, descontrolada, sense temps a rectificar. El conseller ho va intentar oferint retardar els nous currículums un curs i posar en marxa l'hora lectiva. Però el mal ja estava fet i, per molt que Cambray faci gestos i prometi, l'altra part no sembla disposada a perdonar. És el tot o res i ara han tornat les manifestacions i les vagues, una situació que no es vivia amb tanta intensitat des de feia deu anys, quan el procés va tallar en sec qualsevol protesta que no fos independentista. A González-Cambray li ha tocat ser conseller just en aquest moment de canvi de paradigma, ha gastat quasi totes les cartes en un no res i només li'n queda una per negociar: la seva dimissió.

Compartir l'article

stats