Quiosc

Diari de Girona

Jordi Bosch

Descansi en pau

No sempre es ressuscita quan donen per mort algú, com en el cas del representant Mino Raiola, abans d’hora

Dijous un amic va compartir pel whatsapp una notícia de darrera hora. Havia mort Mino Raiola, un famós agent de futbolistes que des de fa uns mesos estava malalt, mític representant d’Ibrahimovic i darrerament d’actualitat perquè aquests dies s’ha de decidir el futur del que actualment és el més conegut dels seus patrocinats, el norueg Haaland. La llegenda diu que Ibrahimovic el va triar com representant per les seves maneres desafiants cap als clubs i el seu buscat aspecte de mafiós quan Raiola treballava com a «pizzero». En realitat, de jove, ajudava en el restaurant propietat de la seva família a Haarlem (Holanda), a on van immigrar des de Salern (Itàlia). Entre pizza i pizza ja començava a fer algunes operacions al club local.

«Ostres, descansi en pau», em vaig limitar a contestar, perquè des de fa un temps, un cert automatisme em porta a no replicar els missatges que rebo amb notícies d’aquesta mena. Sembla que la primera noticia provenia del web d’un canal televisiu italià, La 7. Es coneixia que estava ingressat, en estat greu, en un hospital de Milà. Potser per això els diaris italians varen començar a donar veracitat a la noticia un darrere l’altre, incloent el Corrierre della Sera o La Repubblica, i a continuació tots els del nostre país. El mateix Reial Madrid lamentava la defunció acompanyant en el sentiment la família. I així fins que, a través del seu compte de twitter, el propi Mino Raiola o algú del seu entorn ho va desmentir dient que estava fins els nassos que l’estessin matant i ressuscitant contínuament. Quan començo a escriure aquestes línies l’únic que sabíem es que continuava ingressat sense més novetat. Però ahir a la tarda les acabo de redactar amb la notícia, confirmada per la família, del seu traspàs. Ara sí, descansi en pau.

L’any 2014 vaig escriure aquí mateix un boulevard titulat «Por fín falleció don….», que esmentava algunes errades cèlebres de la premsa escrita o de la ràdio en aquesta temàtica dels difunts que no són tals. Als anys seixanta, a Girona mateix, fou donat per mort un il·lustre professional que va reaccionar amb gran indignació a una informació sobre la seva defunció. La publicació d’una carta de protesta va portar uns dies després a la petita revenja del redactor quan va poder titular «Por fin falleció don…». Diferent li va anar a Fages de Climent. L’autor dels famosos epígrames i de l’Oració al Crist de la Tramuntana estava ja en els seus darrers dies quan el diari El Correo Catalán va encarregar a un col·laborador que redactés un article necrològic que, per algun descuit, es va publicar l’endemà. L’ironia de Fages de Climent el va poder dur, en vida, a agrair un article ple de lloances. Més rebuscat encara es el cas del famós i estimat pallasso Emilio Aragón, Miliki, de qui es va anunciar fa uns mesos la seva mort quan ja fa uns anys que va passar a millor vida.

En l’article de fa vuit anys explicava una anècdota de la que vaig ser un dels dos protagonistes, al marge del difunt. De tant en tant alguns lectors m’han preguntat per aquesta història. No només és certa, sinó que per prudència em vaig quedar curt. Avui, em permeto reproduir-la. Finals dels anys vuitanta, mitjanit, jo era director i anàvem tancant el diari de l’endemà. Em passen una trucada d’una persona ben coneguda a Girona. L’atenc i em pregunta fins a quina hora podem esperar per l’esquela d’un familiar. Llavors tots els diaris teníem tallers i rotativa pròpia i li podia donar un marge de temps. He de dir que el personatge era suficientment estrany perquè jo no trobés anormal que ho gestionés directament i no a través de la llavors Funerària Poch.

A la una de la matinada trucava novament per demanar una mica més temps. Jo havia reservat un espai i m’ofereixo a que em dicti el text per telèfon. Llavors em diu: «És que tenim un problema, encara no s’ha mort. Està a punt».

Jo no donava crèdit a aquella situació malgrat que expliqués que si no sortia l’esquela l’endemà i ho feia dos dies més tard no podria avisar amb temps per al funeral. I això era important bàsicament per ell mateix, que era molt conegut comercialment, no pas pel familiar. Em va semblar tan fora de lloc que vaig llançar una animalada mentre apurava el cigar havà:

- Doncs miri, encara puc esperar mitja hora més, quan hi hagi una novetat m‘avisa. A veure si fem sort.

-Gràcies, senyor Bosch, malgrat la situació ho ha dit molt bé: a veure si fem sort. Bona nit.

Compartir l'article

stats