En un article de fa poques setmanes plantejava el cost de no fer cap transició per frenar el canvi climàtic. Els efectes derivats del canvi del clima sobre les collites, sobre l’augment del nivell del mar, sobre les inundacions degudes a efectes extrems de la meteorologia dèiem que es poden avaluar entre l’11 i el 14% del PIB. Tant si es fa la transició com no, cal afegir-hi la pèrdua d’activitats econòmiques derivades del canvi, com per exemple la disminució del turisme, la pèrdua de la química derivada del petroli, la disminució de la fabricació de plàstic i, sobretot, la disminució del consum, fet que afectarà a totes les activitats. La descarbonització remodelarà del tot l’economia, obrint nous mercats i fent-ne perillar altres.
El full de ruta que Europa havia dissenyat des de 2005 es basava en augmentar progressivament el cost de les emissions del CO2 per tal d’obligar l’economia a fer servir altres tecnologies menys emissores. Sabíem que a Catalunya, amb unes emissions de CO2 de 44 Mt CO2 i per tant 5,8 t CO2 any per habitant, havíem de baixar-les fins a 1,7 t CO2, nivell que el territori pot absorbir. Això és un 70% de disminució. Es pot fer aquest camí sense afectar el creixement del PIB?
En l’estudi de la reducció de les emissions es veu com una part molt important vindrà de canvis tecnològics en base als 4 grups disruptors principals: cotxe elèctric autònom de flota, energies renovables (fotovoltaica, eòlica, d’emmagatzemament i gas renovable), bomba de calor (geotèrmia o aerotèrmia) i proteïna animal (vegetal, de fermentació de precisió i pastura extensiva). Però una reducció substancial vindrà d’adaptacions de la conducta del consum, avaluant-la amb 4,6 Mt CO2. Bé sigui amb menys mobilitat, amb menys ús de ciment, canviant la temperatura dels habitatges, comprant només el que és necessari, la producció de l’economia decreixerà inexorablement. És el que s’anomena la Gran Reassignació, per la qual molts sectors veuran disminuir la seva activitat i altres veuran com es reforcen o fins i tot com neixen.
La impressió és que la pandèmia i els efectes posteriors formen part d’una crisi que obligarà l’economia a fer aquesta adaptació de forma implacable. Per intentar fer una avaluació de com aquest canvi afectarà a tots els sectors de l’economia, el primer dubte és quan creixerà l’economia des d’ara fins el 2030 i llavors fins el 2050. Si això ara que ja comencem a dir estagflació és llarg, ens arrossegarà fins el 2030 degut als canvis conductuals que comportarà. He explicat en altres articles que la crisi d’estagflació del 1978 va durar fins el 1986, quan l’economia va aprendre a disminuir el consum i va permetre tenir preus adaptats al poder adquisitiu dels ciutadans. La meva percepció és que ens trobem en un període semblant. El full de ruta de la Unió Europea basat sobre un augment continuat i progressiu del CO2 s’ha vist substituït per una crisi d’oferta, segurament perquè no hi havia cap altra possibilitat que no fos aquesta.
En base a un creixement baix fins el 2030 podem establir certes hipòtesis. Així ja podem avaluar la pèrdua de la ramaderia un -30% fins el 2030 i del -50% fins el 2050 si no fa cap readaptació. La indústria veurà una pèrdua continuada d’activitat per la pèrdua dels productes derivats del petroli en un -19% fins el 2030 i del -45% en el 2050, però creixeran els materials elèctrics; la fabricació de material per la mobilitat baixarà si no fa l’adaptació. Per tant el sector industrial perdrà activitats tradicionals mecàniques i químiques per impulsar fabricacions elèctriques, informàtiques i de programació. L’energia a Catalunya perdrà la generació nuclear i progressivament la generació amb cicle combinat de gas sense que això ho compensi nova generació renovable. La construcció es veurà afavorida per la manca d’habitatges i la urgència de resoldre aquest forat social. Però, sense programes de rehabilitació, el seu creixement es veurà limitat. Pel que fa al sector serveis, la pèrdua de transport i d’activitats recreatives es veurà parcialment compensat per la millora en activitats de sanitat i ensenyament. Amb tot això, la pèrdua del PIB pel 2030 seria de -14% i pel 2050 encara seria del -13%.
I si l’economia fa els deures adaptant-se al nou escenari que ve? Llavors les coses poden ser diferents. Així, el sector primari pot compensar la pèrdua de la proteïna animal, provinent de ramaderia intensiva, per activitats energètiques i de producció de proteïna vegetal, el sector industrial pot compensar la pèrdua de producció d’energia i créixer un 30% fins el 2050, el sector de la petroquímica es pot reconvertir en química de l’hidrogen i la fabricació de material de transport pot arribar a créixer un 15% amb nous autobusos elèctrics, tramvies, trens i cotxes autònoms. Així mateix, creixerà molt més la gestió de residus i el reciclatge, parcialment oblidats en l’economia actual. Amb tot això el sector industrial podria créixer un 3% fins el 2030. Pel que fa al sector de la construcció podria ser el que creix més i el que aporta més llocs de treball nous si rehabilita els 2,2 milions d’habitatges que hi ha a Catalunya amb una inversió de 33.000 milions d’euros. El creixement de la construcció seria del 50% fins el 2050 respecte avui. Finalment el sector serveis també hauria d’adaptar-se, amb una pèrdua del -20% en transport però mantenint el creixement de sanitat i ensenyament, la qual cosa suposa una pèrdua total del -4%.
Tot plegat, si fem els deures de la transició, la pèrdua de PIB respecte avui podria ser del -5%. És a dir, si l’economia no fa res pot perdre un -14% més els efectes derivats del clima i, si fa els deures, pot perdre un -5% amb menys efectes climàtics. Però ara ja sabem que l’actitud de Catalunya és jugar a la defensiva, arreglant com pot els efectes climàtics, perdent oportunitats com les bateries de cotxes i l’hidrogen. Cal canviar aquesta actitud per una de jugar a l’ofensiva, creant nou valor. En això soc pessimista: la crisi ens farà mal i ens costarà reaccionar.
