El 30 de desembre de 2019 es va firmar un acord entre el partit socialista espanyol (PSOE) y la formació d’esquerres Unidas Podemos per constituir el primer govern de coalició de la democràcia espanyola des de l’aprovació de la Constitució espanyola el 6 de desembre de 1978. L’acord de govern de coalició va donar pas a la investidura del president del Govern Pedro Sánchez el 8 de gener de 2020 acabant així amb 10 mesos de govern en funcions després de les eleccions del 28 d’abril de 2019 que van donar uns resultats que no van fer possible la formació de govern i que van portar a la repetició d’eleccions el 10 de novembre de 2019.
Aquesta sèrie d’articles descriu les tensions y renuncies dels dos socis de govern en matèria de política exterior en vistes a aconseguir la firma de l’acord del govern de coalició. També descriu la revisió de plantejaments d’una i altra força política en vistes a fer possible la formació d’un nou govern. L’article formula la hipòtesi que les renúncies han estat més grans per part de la formació Unidas Podemos i que el partit socialista ha pogut mantenir el nucli medul·lar de la seva doctrina en matèria de política exterior i seguretat i defensa. Nogensmenys, també s’han produït episodis de dissens i una nova narrativa pactada entre les parts en alguns capítols de la política exterior del govern que ha complert el seu segon any. Convé analitzar primer els orígens i l’orientació en política internacional de les dues formacions polítiques.
El Partit Socialista es va fundar clandestinament a Madrid, el 2 de maig de 1879, al voltant d’un nucli d’intel·lectuals i obrers, fonamentalment tipògrafs, encapçalats per Pablo Iglesias.
El PSOE va ser així un dels primers partits socialistes que es van fundar a Europa, com a manifestació de nous sectors socials obrers i populars nascuts a la llum de la revolució industrial.
La història del partit socialista té un destacat protagonisme en els seus 141 anys d’història política espanyola, amb una especial rellevància en els anys de govern de la II República espanyola, la vaga revolucionària de 1934 i els anys de clandestinitat durant la dictadura del General Francisco Franco. De l’11 al 13 d’octubre de 1974 es va celebrar a la localitat de Suresnes, als afores de París, el 13è Congrés que va suposar el relleu a la Secretaria General del partit de Rodolfo Llopis, dirigent històric a l’exili des de 1944, pel jove advocat Felipe González. Enfront de sector exterior d’exiliats, defensors de la línia tradicional marxista del PSOE, van sorgir dins d’Espanya nous grups socialistes que defensaven un canvi en la línia ideològica del partit influïts per la Revolució dels Clavells a Portugal i per la certesa que un règim democràtic era possible en un breu període de temps a Espanya davant el delicat estat de salut del dictador Franco. L’evolució del socialisme espanyol cap a posicions netament socialdemòcrates encara va viure dos episodis més després del Congrés de Suresnes. El mes de maig de 1979 el PSOE va celebrar el 28è Congrés en el que el seu Secretari General va proposar abandonar les tesis marxistes per abraçar plantejaments socialdemòcrates. La seva posició fou derrotada i González va renunciar a la Secretaria General. Es va constituir una gestora presidida per José Federico de Carvajal fins que el setembre d’aquell mateix any se celebrà un Congrés extraordinari en el que el partit s’aplana als plantejaments de González y abandona el marxisme i es defineix com a partit defensor del «socialisme democràtic».
El PSOE va convertir l’oposició a l’ingrés d’Espanya a l’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord) en una de les seves senyes d’identitat. Espanya va entrar a l’OTAN durant la breu presidència de Leopoldo Calvo-Sotelo. El procés d’incorporació d’Espanya a l’Aliança Atlàntica es va iniciar després del discurs d’investidura del president de Govern, Leopoldo Calvo Sotelo, el 25 de febrer de 1981. El 2 de desembre de 1981, Espanya va comunicar a l’Aliança la seva intenció formal d’adherir-se al Tractat de Washington i gairebé de forma automàtica va rebre la invitació del Consell de l’Atlàntic Nord (CAN) per iniciar el procés d’adhesió. Així, el 30 de maig de 1982, Espanya es va convertir en el membre número setze de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord.
Després de les eleccions generals del 28 d’octubre de 1982 que el PSOE va guanyar amb una rotunda victòria de 202 diputats sobre 350, es va produir un període de reflexió sobre la permanència d’Espanya a l’Aliança, que va conduir a la suspensió de les converses sobre la integració militar espanyola a l’OTAN.
Posteriorment, en el discurs sobre l’Estat de la Nació d’octubre de 1984, el president de Govern, Felipe González, va presentar el Decàleg de Pau i Seguretat, que va establir les directrius polítiques que la ciutadania espanyola hauria de ratificar per referèndum i que incloïen:
- La participació d’Espanya en l’Aliança no comportaria la seva incorporació a l’estructura militar integrada.
- Es mantindria la prohibició d’instal·lar, emmagatzemar o introduir armes nuclears al territori espanyol.
El referèndum del 12 de març de 1986 va mostrar el suport dels ciutadans a aquesta proposta amb el 52,54 per cent dels vots a favor. A partir d’aquest moment, Espanya va iniciar la seva participació en tots els comitès, grups de treball, agències, pressupostos i planejament de la defensa de l’OTAN, amb excepció de l’estructura militar integrada. El trànsit del «No a la OTAN» al referèndum de permanència a l’OTAN va ser un dels episodis de més alt risc polític de la primera legislatura socialista. En l’oposició a la permanència a l’OTAN va néixer la plataforma Izquierda Unida que va ser el clar antagonista a la posició del govern. Izquierda Unida va acabar diluint en el seu si el Partit Comunista d’Espanya, legalment encara vigent a dia d’avui. Convé retenir aquesta dada perquè l’any 2014 va ser la nova força Podemos qui va venir a substituir i posteriorment diluir Izquierda Unida. Els defensors del sí a l’OTAN i els líders del no a l’OTAN es trobaven molts anys després primer per confrontar-se electoralment i després per formar el primer govern de coalició. La pertinença d’Espanya a l’OTAN no va ser mai matèria de discussió en la negociació del programa de govern firmat el 30 de desembre de 2019.
