La biodiversitat és un concepte científic, d’una branca anomenada ecologia, que sovint és un element emprat en polèmiques que esclaten per la implantació de determinats projectes. Sense anar més lluny, i en relació amb l’intent de situar una planta industrial de generació d’energia eòlica el golf de Roses, un grup científics ha alertat que el projecte pot incidir en la biodiversitat de la zona, potser la més important de la Mediterrània Occidental. Fins i tot es disposa d’una Estratègia Europea per a la Biodiversitat 2030. És de témer quan la política s’apropia de conceptes científics i per això penso que val la pena dedicar l’article d’avui a intentar aclarir què és la biodiversitat.
La biodiversitat és, en essència, el grau de riquesa d’un ecosistema, que a la vegada és l’espai (gran o petit, amb límits ben establerts o difusos) en que plantes i animals és relacionen entre sí i amb les condicions físiques i químiques del medi en el que viuen. Un ecosistema pot ser més o menys tancat en funció de la intensitat d’interacció amb altres i ben mirat, tota la Terra és un ecosistema únic que rep una forta interacció exterior, com és l’energia solar. Sense l’arribada d’aquesta energia ni seria possible la vida a la Terra (necessària per la fotosíntesi) ni tampoc es podrien obtenir renovables donat que fins i tot el vent depèn del sol.
La biodiversitat, la riquesa, d’un ecosistema s’estableix tant en funció del número d’espècies diferents que hi viuen com del número d’individus de cada una de les espècies. Es disposa d’algoritmes de càlcul (com l’índex de Shannon-Weaver) que aplicats a poblacions de plàncton (plantes i animals microscòpics que viuen en suspensió en les masses d’aigua) aporten informació de gran valor en relació amb l’estat global de l’ecosistema. Dos exemples de sistemes artificials poden ser molt aclaridors del concepte de diversitat: un camp de blat de moro té una diversitat molt baixa (molts individus d’una mateixa espècies) mentre que la diversitat d’un museu de zoologia és molt elevada (donat que hi ha un o dos individus de cada una de les moltes espècies exposades).
Hi ha una relació també entre la diversitat i la maduresa d’un ecosistema: els ecosistemes poc organitzats mostren també una diversitat baixa mentre que els madurs i ben organitzats, tenen una elevada biodiversitat. Una bassa eutròfica i verda és un bon exemple de sistema poc organitzat i amb una baixa diversitat de les poblacions que hi viuen; a l’altre extrem hi trobaríem la selva tropical, molt diversa i madura.
És important ressaltar que cada ecosistema té una diversitat «desitjable» (l’anomenada clímax) i el que cal evitar és que els impactes de l’home alterin aquests valors propis. La diversitat d’una praderia de posidònia o d’un bosc mediterrani és molt elevada i en canvi la d’un fons de sorra (sobretot a tocar de la costa) o la de la vegetació dels Monegros és molt baixa.
Això en absolut vol dir que podem fer qualsevol cosa sobre sorrals de la costa catalana; tenen el seu propi valor de diversitat i contribueixen significativament a les xarxes tròfiques. Que un ecosistema sigui uniforme i fins i tot «poc bonic» no significa que no tingui valor ecològic donat que estarà situat en els seus valors propis de diversitat i cal evitar impactes que l’apartin de la seva situació clímax. Una immensa cadena vorejant sobre fons sorrencs incrementarà la terbolesa i produirà canvis a la composició i estructura de les comunitats pròpies; el sistema perdrà biodiversitat. No val creure que aquests sistemes poc diversos poden ser alterats sense que es perdi biodiversitat. El valor de cadascú d’ells és el seu valor.
L’entorn del Cap de Creus i Golf de Roses és una àrea de gran biodiversitat, tant terrestre com marina. Si ens centrem en el medi marí, un elevat nombre de comunitats (vegetades i no vegetades, damunt de substrats durs o tous, amb presència d’espècies protegides), en un entorn batimètric complex (la presència dels canons, per exemple), sota unes condicions de l’aigua molt pròpies de la Mediterrània (gran transparència que fa que la llum arribi a grans fondàries, oligotròfiques, amb un comportament estacional d’alguns paràmetres com la temperatura, l’oxigen dissolt o els nutrients), sota la influència enriquidora del plomall d’aigües que ve de la Roine, que serveix de zona de pas i d’alimentació dels cetacis, etc. Tot això fa que sigui una zona de gran biodiversitat, amb un elevat número de biocenosi. No en va hi ha tres Parcs Naturals, situació inèdita en tota la costa catalana, que reconeixen la singularitat de l’enclavament.
Cal per damunt de tot conservar aquesta biodiversitat; qualsevol retrocés, qualsevol petita mossegada a la situació actual, pot conduir irremeiablement a la seva pèrdua ja que tots els compartiments de l’ecosistema mantenen un fràgil equilibri entre ells. El concepte biodiversitat (com el de paisatge) pot ser difícil de definir però té un gran valor que mereix ser conservat.
Vull suposar que l’article no ha estat ni enrevessat ni pedant. En tot cas el missatge és clar: no podem retrocedir més i continuar perdent biodiversitat. Cap transició val pagar aquest cost. I, en tot cas, hem d’estar vigilants i actius per evitar que la «transició energètica» es converteixi en una «traïció ecològica».
