Quiosc

Diari de Girona

Lluís Busquets i Grabulosa

Ordre mundial: del model unipolar al multipolar

Publicar una sèrie d’interès global com la de la darrera que han pogut llegir en aquestes pàgines implica abdicar un temps de comentar l’actualitat més quotidiana i peremptòria. Un temps en el qual s’han esdevingut moltes coses, entre les quals l’informe publicat a finals de febrer pel Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), que vaticina un col·lapse si seguim amb el pas que anem, el canvi de lideratge del PP (de Casado a Núñez Feijóo, per culpa de l’afer del germà de la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso, cosa que investiga la fiscalia europea mentre l’espanyola ho volia tapar, de la mateixa manera que la justícia britànica vol llum sobre el rei emèrit denunciat per la seva amant Corinna), les vagues de transport i ensenyament (amb el que suposa el 25% de castellà a les aules com a llengua d’aprenentatge, mai vist, d’ençà de la Constitució del 78), la crisi de JuntsxCat, quan Jordi Sànchez anuncià que plegava abans del congrés per «excessos de vanitat» (i, ara, veurem si lidera el partit Turull o Borràs, encara investigada pel TSJC), el gir de Pedro Sánchez pel que fa a la política dels sahrauís (ara de bracet amb el Marroc),… De tots els envitricolls d’aquests mesos, sens dubte el més important ha estat la guerra Rússia-Ucraïna iniciada el passat 24 de febrer. Un conflicte anunciat, que ens ha afectat el preu del gas, de la llum, dels combustibles, dels queviures fins al punt que la inflació, segons l’IPC estatal arribava el passat 30-III al 9,8%, el més gran des de 1985, i, segons alguns experts, això sols seria el començament.

Analitzem els antecedents de la guerra. El 1990 el Secretari d’Estat dels EUA en el govern de Bush-pare va prometre a Mikhail Gorbatxov que l’OTAN no s’expandiria enllà de l’Alemanya reunificada. Reagan ho havia fet abans. No es va complir aquesta promesa ni la de no establir tropes de l’OTAN a tocar de les fronteres russes (tropes que passaren de ser defensives a ofensives: bombardeig sobre Sèrbia, aliada de Moscou, el 1999, intervencions a Afganistan el 2001 i a Líbia el 2011). Tot plegat era viscut per Vladímir Putin com una greu humiliació. El febrer del 2007, en el Fòrum de Múnic, Putin havia avisat: calia equilibrar la presa de decisions, és a dir, considerar Moscou com a potència mundial, sense menystenir la Federació Russa (que ja admetia l’hegemonia nord-americana tot i sentir-se relegada a un paper secundari en les decisions internacionals). Era clar que no admetria la incorporació d’Ucraïna a l’OTAN ni bases estrangeres i que el compromís d’unitat territorial ucraïnesa havia saltat pels aires. La Federació Russa ja no era l’estat caòtic sorgit de les cendres de l’URSS. Dos primers botons de mostra: la guerra de Geòrgia (l’estiu-tardor del 2008 Ossètia del sud i Abjàsia s’autoproclamaren repúbliques pro-russes separades de Geòrgia) i l’oposició a la revolta de l’Euromaidan (onada de protestes i disturbis civils a Ucraïna la tardor de 2013, que exigien una major integració europea); el 22-XI-2013, el Vladímir Putin va acusar la UE de fer xantatge a Ucraïna per signar l’Acord d’Associació i, set dies després, el 29-X, Víktor Ianukòvitx, el president ucraïnès, rebutjà l’acostament a la UE) acusant-la d’«humiliar» el seu país en oferir només 800 M€ per impulsar les reformes necessàries abans de firmar l’acord amb la Unió, cosa que li costà el càrrec (el Parlament va nomenar Oleksandr Turtxínov com a nou president d’Ucraïna de manera interina, substituït per Petró Poroshenko del 2014 al 2019, quan fou elegit Volodímir Zelenski). Però, el 2014, l’Euromaidan, un conflicte insuflat per l’extrema dreta, amb suport de la UE i dels EUA, va comptabilitzar més d’un centenar de morts i molts més ferits.

La península de Crimea té una altra història. Formà part de l’Imperi rus el 1873. En l’època soviètica, el Presidium, el 1954 traspassà el territori de Rússia a Ucraïna (canvi purament administratiu, ja que les dues repúbliques pertanyien a l’URSS). Amb la desfeta de l’URSS quedà dins Ucraïna, però, rere un referèndum del 1991, readquirí la seva vella autonomia dins l’URSS, amb una Constitució, que Ucraïna no va admetre, i obligà Crimea a elaborar-ne una altra el 1998 amb força menys sostre. Per història, cultura i llengua, el territori es considera rus; Rússia ho sent així i una bona majoria de la població també. Igualment s’esdevé amb els territoris de Donestk i Lugansk (regió del Donbass). Si en l’Euromaaidan, els ucraïnesos volien alliberar-se del jou rus, el 2014 els russos volien alliberar-se del jou ucraïnès. Des d’aleshores, Poroshenko i Zelenski volgueren reforçar l’acostament militar als EUA i a l’OTAN. El març del 2014 se celebrà un referèndum de Crimea amb un 80% de participació i guanyà l’annexió a Rússia. Ara bé, la resolució 58/262 de l’Assemblea General de l’ONU no el va reconèixer i es comprometé a considerar Crimea com a part d’Ucraïna; tampoc no es van reconèixer els referèndums de Donetsk i Lugansk. La guerra del Donbass provocà 13.000 morts. I què feia Occident?

La participació Rússia en les guerres de Síria (2015) i Líbia (2027, la primera cimera Rússia-Àfrica del 2019 o la intervenció en la guerra d’Armènia-Azerbaidjan (2020) van ser nous avisos russos a navegants occidentals. Les paraules de Serguei Lavrov, ministre d’afers exteriors i mà dreta de Putin al seu homòleg xinès el passat 30-III-22 foren clares com l’aigua: «Avançarem cap a un nou ordre mundial multipolar, just i democràtic». L’hegemonia monopolar de Washington s’havia acabat! Per això interessa a Rússia ordir no sols un teixit d’ex-repúbliques soviètiques aliades amb Moscou sinó també, aprofitant la debilitat dels EUA i de la UE, amb els nous socis sorgits de les seves intervencions a l’Àfrica i a l’Àsia. Els EUA i la UE han comès molts errors, començant per finançar la guerra amb la compra del gas rus per a l’Europa central. Esperem que no en cometi més. Si Rússia guanya aquesta guerra d’agressió injustificable, demanarà els territoris a l’est del riu Dnièper i posarà condicions de terra cremada. Abans caldria caminar vers compromisos acceptables, fins i tot a canvi de concessions ucraïneses: 1) Mandat o Estatut de neutralitat militar a Ucraïna (i, a la curta, renúncia d’enrada a la UE i a l’OTAN); 2) Referèndum per a una molt àmplia autonomia per a Donetsk i Luhansk per acceptar sense pressions l’adhesió o separació d’Ucraïna respecte a Rússia; 3) Referèndum per a Crimea que pugui ser reconegut internacionalment i on l’adhesió a la federació russa sigui una opció. En el fons, mentre dura una guerra que ens empobreix a tots, Xina i l’Índia s’estan fregant les mans.

Compartir l'article

stats