Una de les conclusions del politòleg Ronald Inglehart a Post-modernization and Modernization (1997) va ser que els recursos es despleguen de manera més productiva en la innovació pròpia, quan no es copien les innovacions d’altres. Els que copien es queden enrere. Cada vegada és més difícil copiar correctament. Per fer-ho bé, cal invertir-hi tant talent que l’esforç no val la pena. Un dels problemes del rendiment de la innovació és que la seva complexitat tendeix a augmentar. Ara cal més esforç que abans per entendre i gestionar tot allò social, econòmic, polític i cultural. És impossible preveure les conseqüències dels canvis. Evidentment, no podem tornar enrere. El col·lapse de civilitzacions com les dels romans i els maies es va produir perquè la seva complexitat va reduir la seva capacitat d’adaptació i es van tornar vulnerables als xocs externs. No hem d’oblidar la trampa del progrés, terme que es refereix al fet que, en intentar resoldre problemes, la innovació pot provocar un conflicte addicional. Si això passa, el progrés es converteix en un bucle infinit en el qual els problemes es resolen al mateix ritme que se’n provoquen, de nous. En la ciència, la recerca i la innovació, el valor és un criteri d’actuació al qual ens adherim, més emocionalment que racionalment.
