Quiosc

Diari de Girona

Lluís Bosch Martí

Jordi Vilamitjana em va comprar la teoria

Alguns urbanistes parlen de la ciutat difusa, de la metaciutat i fins i tot de la post ciutat. El sociòleg nord-americà Lewis Mumford ha anat més enllà i ha posat en circulació fins i tot els conceptes d’anticiutat, ciutat disseminada i aniquilada.

Els centres de les petites i grans viles han quedat museïtzats i les poblacions s’han estès per carreteres i autopistes, que es van multiplicant, en un extensió il·limitada, per territoris guanyats a la natura, on creixen com bolets blocs verticals massificats, sovint habitats per proletaris desclassats que a vegades, com a Salt, estan tan desorientats que acaben votant a VOX.

D’altres, petits burgesos de classe mitjana, han tingut més sort i han aconseguit comprar-se una casa amb jardí en una zona residencial rodejada de gespa i rierols, un privilegi que cada vegada estarà a l’abast de menys gent, si tenim en compte a quin preu s’ha tornat a posar el totxo.

Si parlem d’habitatge, el futur de la majoria estarà en blocs de pisos, cada vegada més petits. Jo mateix, visc a l’edifici més alt del carrer del Carme, una via que ha passat de ser un lloc apartat del centre, camí del cementiri, a una mena d’autovia on cada vegada hi passen més cotxes.

D’aquestes realitats urbanes n’he parlat diverses vegades des de les pàgines del Diari de Girona, la darrera, quan vaig comentar, aquest passat mes de febrer, el llibre del professor de la UdG Narcís Sastre (Girona XX-XXI, geografía urbana d’una ciutat en moviment).

La meva tesi és que Girona s’encamina vers una no-ciutat tardocapitalista, consumista habitada per no-ciutadans motoritzats, esclavitzats pels mòbils i tota mena de ginys electrònics. Aquesta teoria me l’havia comprat, amb matisos en Jordi Vilamitjana, uns dels analistes més lúcids que ha donat la ciutat els darrers anys.

Darrerament he llegit el sociòleg californià Mike Davis i el professor d’història valencià trasplantat al Maresme Miquel Amorós, que acaba de publicar l’assaig Post Babilònia, la condició metropolitana contra el dret al territori en el que defensa que el creixement mastodòntic i caòtic dels grans monstres metropolitans no sols suposa la destrucció dels seus entorns naturals més propers, sinó que qüestiona el mateix concepte de ciutat en el seu sentit més ampli, ric i complex.

Ens cal tornar a ser ciutadans (no de Ciutadans, el partit de l’esbroncada). Hem de trepitjar l’espai on vivim, fer amistat amb els veïns, passejar, confraternitzar, organitzar festes populars, manifestar-nos plegats, reivindicar junts els nostres drets. És urgent que tornem a parlar i retrobar-nos amb els nostres veïns, per tal de fer més humana i social la ciutat on vivim, un espai on hi sobren molts cotxes, patinets, ciclistes-turistes i motoristes.

Hem de recuperar el petit comerç, els bars i les tasques de carrer, hem d’aixecar les persianes i tornar a obrir negocis que feien barri i comunitat com ara l’estanc d’en Jaume Teixidor o la llibreria-papereria Mary del carrer del Carme, la botiga de comestibles d’en Jordi i la Roser al carrer de la Barca, a ca la Maria Xargay de la plaça de l’Oli, o la petita adrogueria que tants anys va tenir la Marta Gou al començament del carrer dedicat a l’oftalmòleg cubanocatalà Bonaventura Carreras Peralta. És complicat trobar avui a Girona un quiosc o establiment on poder comprar un diari o una revista…

Una altra reivindicació pendent que tenim al carrer del Carme és la reparació del pont estret de vianants que fa més de dos anys que està tancat al públic. Vejam si ara que s’acosten eleccions tenim sort i comencen les obres.

Patrick Geddes, un altre pensador de referència en aquests temes, parla en el seu llibre Cities in evolution dels extraradis, aquells barris més allunyats als que per anar-hi cal tenir vehicle propi o utilizar el transport públic. Penso en Vila-roja i Font de la Pólvora.

Ens cal, com diu Amorós, recuperar el concepte ciutat en el sentit que tenien les antigues polis, civitas, conciliums, burgs, comune, municipi,…

Girona ha deixat de ser una ciutat on hi havia grans indústries (Gròber, Torras Hostench, Els Químics, Gerundense, Simón, Òptimus,…), ara només ens queda la Nestlé. Hem passat a ser una civitas de serveis, on les empreses que tenen més treballadors són publiques, l’ajuntament i la universitat de Girona. El nostre municipi s’ha convertit en la ciutat de les fàbriques enderrocades que han estat substituïdes per totxo, urbanitzacions i blocs d’habitatges.

Compartir l'article

stats