Quiosc

Diari de Girona

Jordi Molet

Espionatge de pega

Estem acostumats que la realitat superi la ficció i que allò que sembla surrealista o irrealitzable acabi essent veritat. Amb el famós Pegasus s’estan superant totes les especulacions i imaginacions que poguessin elucubrar els més fantasiosos. Que algú pogués espiar als dirigents catalans del procés no sorprèn gaire, ateses les operacions patriòtiques muntades pel govern del PP i en les quals l’exministre Jorge Fernández Díaz hi apareixia de tant en tant implicat per acció u omissió. Però que els espies fossin capaços de robar informació al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i a la ministra de defensa, Margarita Robles, no figurava en els somnis més recargolats dels que pensen que vivim en una conspiració permanent i que tot està preparat i decidit per algú que té molt poder i que des de la invisibilitat d’una habitació fosca, lluny dels focus, ens condiciona la vida a tots plegats.

El control de la ciutadania no és una cosa nova. Ara hi ha més mitjans que abans, perquè el telèfon que tots portem a la butxaca és un espia en potència. Però abans dels mòbils ja hi havia càmeres en alguns llocs que podien detectar el pas de persones i també es podia fer per mitjà dels pagaments amb targetes de crèdit a les autopistes, als restaurants o als hotels. I què es pensen dels telèfons fixes? N’hi havia que estaven intervinguts, punxats, sobretot en el trànsit entre la dictadura i la democràcia, en plena transició.

El que sempre m’ha semblat increïble és la facilitat amb què hi ha gent que, quan parla per telèfon, fa confidències que no voldria que sentís ningú més que el seu interlocutor o que fins i tot és capaç d’escriure en un e-mail o en un WhatsApp coses que no pot explicar en públic, perquè no superarien la prova del cotó moral o legal. Hem vist transcripcions de converses intervingudes per ordre judicial en què els autors parlen amb la desinhibició de qui es pensa que allò que ha dit o ha escrit forma part de la confidencialitat més absoluta.

Però, naturalment, tothom té dret a la privacitat i ja s’entén que si no es poden fer públiques les converses privades o les converses dels consells de ministres o dels consells d’administració de les empreses, tampoc es pot airejar la informació confidencial del mòbil del President del Govern o de la ministra de Defensa. I tampoc les dels darrers quatre presidents de la Generalitat ni dels més de seixanta independentistes que van ser espiats, se suposa, per ser independentistes i perquè algú va pensar que eren una amenaça per a la unitat d’Espanya.

També resulta sorprenent la calma amb què el govern central es va prendre l’espionatge als independentistes i la celeritat amb què vol investigar l’espionatge als membres de l’executiu espanyol.

Tant en un cas com en l’altre s’hauria d’haver adoptat la mateixa actitud i la ministra de defensa no hauria d’haver demanat al Congrés de Diputats «Què ha de fer un govern quan algú vulnera la Constitució? Quan algú li declara la independència, quan algú li talla les vies públiques i protagonitza desordres públics? Quan algú té relacions amb polítics d’un país que estan envaint Ucraïna?». Perquè aquestes preguntes semblaven justificar l’espionatge i ella, que és magistrada del Tribunal Suprem, s’hauria d’haver arrenglerat més amb el respecte a la legalitat que no pas en el patrioterisme espanyol, que és molt respectable, sí, però que d’una magistrada de la seva trajectòria se n’espera un altre tipus de discurs, encara que els independentistes li provoquin calfreds.

Al capdavall de tot plegat s’ha demostrat que els espies que fan servir el Pegasus, siguin d’aquí o d’un país estranger, són una mica de pega i s’assemblen a l’ex comissari Villarejo, perquè, com ell, han vulnerat privacitats, però, al final, els han descobert els tripijocs i potser hauran de donar la cara i respondre públicament de la seva intromissió en la privacitat dels espiats.

Compartir l'article

stats