Un dels temes més debatuts al llarg de la història de la Filosofia i del Pensament Social és la felicitat perquè l’ésser humà des de temps immemorial ha desitjat ser benaurat. Aquesta qüestió cabdal ha rebut moltes respostes i promeses assegurant quina és la satisfacció completa.
La religió cristiana en la qual ens educaren va advertir-nos que la vida és una vall de llàgrimes i que la felicitat completa només s’obtindria després de la mort, si anàvem al cel; també l’islamisme insisteix que la benaurança vindrà en el més enllà i gaudirem d’un cel enjardinat amb rius de mel i de llet i dones verges afectuoses de pits turgents.
Curiosa i significativa l’etimologia de felicitat que deriva del llatí, especialment de l’adjectiu «fertilis» (fèrtil, que dona fruit); una referència explícita a la bona collita, molt pròpia de la societat agrícola. Si manca el menjar, el més bàsic per la humanitat des del seu origen, és impossible sentir-se satisfets. Així doncs, el més elemental requeriment i exigència per ser feliç és posseir aliments, sense ells som uns sers condemnats a ser uns desgraciats.
En grec felicitat rep el nom d’«eudaimonia» i també està relacionat amb la prosperitat, la riquesa i la bona fortuna en tots els sentits, concretament en les coses més primàries com és que no falti mai el pa a la taula.
La felicitat pels clàssics emergeix resoltes les necessitats materials. Si ens atenim a les etimologies no et pots sentir benastruc si tens problemes greus econòmics, si les dificultats per pagar el lloguer, comprar menjar i roba són ofegadores ningú es pot declarar benestant. «Quan la misèria entra per la porta, l’amor se’n va per la finestra» afirma el refrany.
Les dues definicions del mot es resumeixen en certa manera en la sentència atribuïda al filòsof Plató, però també a Hobbes «Primum vivere, deinde filosofare» (primer viure, després filosofar, i viure significa haver superat les qüestions físiques exigides pel cos).
El primer filòsof a teoritzar sobre la felicitat va ser Aristòtil i en l’Ètica a Nicòmac llegim la seva tallant afirmació: «Tots els homes perseguim la felicitat, el bé suprem, i els bens externs han de ser un mitjà per aconseguir-la, però no un fi; tanmateix, cadascú té el secret de la seva felicitat. La felicitat pertany als qui en tenen prou amb ells mateixos».
Tots els teòlegs han assegurat que la fórmula per ser feliç és l’escrupulós respecte a la llei de déu, si hom n’és un bon complidor fruirà amb tots els béns en el cel i serà absolutament feliç perquè la felicitat en vida és una ombra pàl·lida de la felicitat eterna, una còpia defectuosa. Altres han afirmat que el consum del plaer sensible, si es fa moderadament, fa un goig intens, però cal tenir present que el plaer físic delectat amb excés genera dolor; com que el plaer és efímer i fungible, molt millor ser estoic, no hedonista.
Estoïcisme i hedonisme són dues escoles morals presocràtiques, dos sistemes ètics, actualment la moral que ens caracteritza és l’hedonisme i el relativisme dels valors. Si la felicitat és una idea o un ideal (l’amor, la salut, els diners, la família, l’èxit social, el triomf d’un pensament polític, etc.) és una qüestió sempre a debat i sense cap solució científica com els teoremes matemàtics.
La mare, de nom Maria, pronunciava la paraula felicitat quan reunia al voltant d’una taula ben parada a tota la família i no recordo que l’apliqués a res més; «Ho tenim tot i el dimoni que estossegui» deia cofoia. El meu pare, en Tonet, home realista i pragmàtic, no va tenir mai temps i això que va viure 99 anys, per dedicar-se a escatir què és la felicitat, enfeinat amb afers comercials i mundans.
Ma mare alguna vegada deixava caure una contumaç frase existencialista «És la vida la que no ens deixa viure»; volia comunicar que la vida ens resulta massa exigent perquè ens obliga a entendre moltes convencions socials, també classifica les persones en triomfadores i perdedores, riques i pobres i no tenim temps per atendre tantes obligacions.
Igualment, Plató afirmava que és impossible la felicitat en aquesta vida i tot per culpa del cos que ha empresonat l’ànima que aspira a deslliurar-se. «El cos és el causant de tots els mals, perquè mai no està satisfet, emmalalteix, desitja, s’embriaga, passa fred o calor, cal alimentar-lo i posar-lo a descansar al llit. No para mai d’importunar-nos, no ens deixa mai en pau, només provoca molèsties».
També s’assembla el que manifestava la mare el que va escriure Bertrand Russell: «L’home és un esclau de la lluita per la vida quan, en realitat, és una lluita per l’èxit personal», aquest èxit és aplaudit socialment i sovint aconseguit amb un treball esforçat que només ha estat encarat a aconseguir el triomf.
Molts rànquings, escorcolls més o menys periodístics, s’han ocupat de temes inquietants com la felicitat. Aquests estudis són entretinguts i el dedicat a la felicitat m’ha fet riure perquè els que l’han fet han reconegut que quan formulen la pregunta: «ets feliç?» s’adonen que la resposta obligada és dir sí, atès que ningú reconeix en públic que és un desgraciat. Un d’elaborat per l’ONU situa Finlàndia com el país més feliç, seguit pels seus veïns Dinamarca, Noruega i Islàndia. En una altra enquesta, en primer lloc, Croàcia, empatada amb Ucraïna, Bulgària, Estònia, Grècia, Espanya en segona posició, Alemanya, Regne Unit, França, Itàlia, Portugal, Àustria, Bèlgica, Hongria, etc.
I varen ser feliços i tots menjaren anissos. Sort!
