El dia que l’Església cregué oportú substituir el llatí pel català, la sotana per uns texans i l’orgue per una guitarra, agafà volada la frase: et fan perdre la fe. L’objecte de la nostra fe, sigui quin sigui, necessita estar envoltat d’una aura de santedat, d’una innocència virginal. Qui ha aconseguit guanyar-se la nostra confiança cega és perquè trepitja foc sagrat. Ens agrada asseure’ns a la butaca i contemplar la representació teatral sense que tinguem cap interès en saber el que es cou entre bastidors o en els camerinos. Que els representants de Crist a la terra siguin gent d’hàbit no és un caprici de sant Pau. L’hàbit és la posta en escena d’una representació escrita i dirigida per un autor la memòria del qual es perd en la nit dels temps. No ens hauria d’estranyar que professions que demanen una confiança sense cap esmena a la totalitat, a més de l’eclesiàstica, com ara la sanitat, la judicatura o la restauració, es distingeixin pels seus hàbits. No se us ocorri treure el nas a la cuina del vostre restaurant preferit. El vostre estómac podria sabotejar el que havia de ser una degustació exquisida. Tant se val que la bata que porti el metge que us atén faci un any que no s’ha rentat, sempre inspirarà sapiència i essència del jurament hipocràtic. El pacient sap que en aquell moment el seu mal de panxa ocupa tota l’atenció del metge –records eròtics o ganes d’acabar la visita per anar a dinar, deixats de banda. Una víctima que declara davant un jutge vol veure en la toga i en les punyetes un home just, i no li passarà pel cap pensar que amb quatre paraules que ha escoltat s’ha fet un croquis de la situació que li ha permès escriure la sentència en la seva ment.
Pel culer, el Barça és més que un club. Si se li pregunta quin pot ser el valor afegit s’encongirà d’espatlles i dirà que el cor té raons que la ment no comprèn. Maleirà els ossos de qui digui que el Barça s’hauria de limitar a ser només un club de futbol, que el Camp Nou és can Laporta, que com qui no vol la cosa està convertint el club en una agència de col·locació de familiars i amics, que els jugadors s’escolten més als seus representants que a l’entrenador, o que si la llotja del Barça no és la del Madrid no és per raons ètiques o estètiques, sinó perquè no hi ha gaires misses a repartir. Què seria de la parella sense la fe cega amb el que es coneix com amor, que a l’igual que la felicitat, ningú que no sigui un venedor de fum ens pot dir el que és. Déu no vulgui que la imaginació del vostre amor es fes transparent en moments d’intimitat i passió.
Aquí a casa nostra els independentistes esperen el dia que farà efectiu el mandat democràtic del 1O i l’arribada del president Puigdemont amb idèntica fe que molts cristians esperen la segona vinguda de Crist per jutjar el món i establir el regne de Déu. S’ha fet creure a la parròquia del procés que la democràcia autèntica és la popular, la del poble decideix i els polítics obeeixen, que la democràcia parlamentària a l’emanar de la Constitució fomenta l’opressió i l’esclavatge dels catalans. La gent de fe s’ha cregut que la democràcia està per sobre la llei, com si Moisés hagués baixat del Mont Sinaí amb dues taules. A la mà esquerra, la dels deu manaments i a la mà dreta, la de la democràcia. Sí, el desig de tot polític encantador de serps i xerrameca és convertir la democràcia parlamentària en una mena d’assemblea on la veu del poble –allibera Barrabàs, mori Jesús!– sigui mandat democràtic. Vox populi, vox Dei. No cal ser molt llest per vaticinar que si un dia aquest país fos independent, els desafectes a aquest procés hauríem d’adquirir un mòbil que només servís per telefonar.
