Quiosc

Diari de Girona

Salvador Sostres

«Alcarràs»

Alcarràs és una pel·lícula prehigiènica, espantosa. Exaltació rural, el sentiment dut a la seva expressió més baixa. Cap idea, cap desig de món millor. Només barbàrie i pedres. Nens que ja es veu que es faran de la CUP –o coses pitjors. Alcarràs és el màxim exponent de la farsa de l’autenticitat, de la transparència. Entre els elogis de l’obra que he llegit destaquen els que precisament fan referència a aquests dos conceptes i exalten la no elaboració intel·lectual de les imatges, i que la directora les serveix tal com són. Alcarràs és una pel·lícula lletja com el poble, sòrdida com l’ambient que hi perceps quan a tota velocitat el creues per pujar a esquiar a Taüll o la Vall d’Aran. Fer una pel·lícula lletja sobre un poble lleig no és autenticitat, ni bon cinema, ni sentit de verticalitat: és mal gust, poc cervell i tenir poca feina, molt poca feina.

La transparència i l’autenticitat són dos conceptes funestos. Primer perquè són inevitablement hipòcrites, cínics i mentiders. I després perquè el gran sentit de la Humanitat, un cop baixada de l’arbre, són l’artifici i la mentida –és a dir, la roba, el desodorant i l’amabilitat, entre d’altres– per no mostrar-nos nus ni provocar un conflicte armat amb cadascuna de les nostres veritats. Alcarràs és l’explicació de per què les monges no poden dir missa. Hi ha una feminitat en l’art –en la literatura, en el cinema i en la gastronomia– que recorre la propaganda de l’autenticitat perquè no se li ha acudit res més. I aleshores ve la desfeta de la cuina de mercat, del quilòmetre zero o de la terra; la bijuteria de les oenagés, o la falsa espiritualitat dels anuncis sobre l’olor dels núvols i aquestes pel·lícules com Alcarràs, on no hi ha actors perquè els camperols són més autèntics.

Ningú no és transparent i les empreses o administracions que en presumeixen són les que fan més trampes. Ningú no és transparent ni és desitjable que ho sigui. Vivim en un món complicat i embrutidor i les solucions no sempre són perfectes ni boniques d’ensenyar. De vegades cal que algú mori per arreglar un problema i els que presumeixen de transparents n’han de matar tres o quatre més per evitar els testimonis. Més transparència no significa mai més veritat, sinó més cadàvers. Més autenticitat no significa més art sinó menys talent, menys idea, menys intuïció. Significa més bestialitat, menys home lliure posat davant del món per desafiar-lo, menys ànima i més histerisme de desbocades brides, camí d’absolutament enlloc.

Alcarràs ha agradat en aquesta Catalunya desfeta, sense idea, que tot el que li ha pensat li ha sortit malament, que tot el que ha fet ha estat un desastre, i que l’últim recurs que li queda al seu narcisisme sense ja sense causa i sense destí cert és mostrar-se despullada, rural, tan antiintel·lectual com és, i amb tan poca esperança. Alcarràs, que és la negació de qualsevol intel·ligència, fa joc amb aquests patriotes de pam i pipa que cobren de l’exaltació nacional i són els primers causants de la derrota. La darrera demostració de poble vençut, i de soldadets humiliats cadascun de vosaltres, han estat les queixes per alguns subtítols en castellà. El renec rural en què ha quedat l’independentisme ho viu tot des del recel, des del ressentiment, des de la ràbia. Incapaços de tenir cap visió comercial per les coses que se suposa que estimen, ho volen tot reduït als seus límits mentals. Si els subtítols fossin en anglès no hi hauria queixes i diríem que el món ens mira. És el drama del catalanisme: que odia més Espanya del que estima Catalunya, i així l’ha enfonsada en la més feridora de les derrotes.

Més essencialment, Alcarràs no té cap valor artístic ni tan sols metafòric perquè només importa el que passa a les ciutats, sobretot a les grans ciutats. Només el que es dirimeix, el que es pateix i s’estima a les ciutats pot elevar-se a categoria. La ruralitat no té mèrit –ni interès– perquè és prèvia a l’esforç d’haver de viure ràpid, de pensar en el tercer moviment quan encara estàs fent el primer, i d’haver de sentir el gran pes del món a les espatlles, que és quan l’home veritablement demostra si és lliure o es doblega, si ha vingut al món a donar esperança o a demanar caritat. Aquesta és la l’única rellevància. Woody Allen diu que quan la pel·lícula comença amb un pla general i la càmera entrant per la finestra del menjador d’un apartament de Manhattan, ja sap que li agradarà; i que en canvi quan la càmera es fica en una d’aquestes bústies de ranxo del mig del no-res, s’aixeca i se’n va del cinema.

Aquesta directora no ha demostrat mai tenir cap idea valuosa. Les seves pel·lícules són sempre d’una tristesa inevitable, però no perquè el món sigui inevitablement trist, sinó perquè ella és inevitablement incapaç de pensar en res més que en la destrucció i la sordidesa, en el que és funest, que és el que més s’allunya de l’home lliure i de la seva ànima i la seva intel·ligència i la seva força amb què pensa i fa coses millors. I encara que de vegades ni la música no pot substituir les llàgrimes, sempre podem fer alguna cosa millor que córrer pels camps renegant i malgirbats i encara voler-ne fer una metàfora.

Compartir l'article

stats