Aquest any se’n compleixen 30 d’aquell esdeveniment que tots tenim a la bona memòria amb el cor ben càlid, la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Tot aquell temps de la seva preparació, el progrés visible de la ciutat, l’alegria que omplia aquells dies, la gran unitat entre els responsables polítics i tècnics, tot plegat va fer que el record fos dels que perduren amb molt de goig. Aquells mateixos Jocs Olímpics del 1992 varen portar a Banyoles el seu aire de renovació i actualització de l’espai competitiu i un ritme de ciutat que sap créixer amb excel·lència, com es pot veure en el cens actual que ja supera els seus 25.000 habitants.
Les ciutats són un bon termòmetre de la salut i benestar d’un país. Ben recentment hem vist com, per la pandèmia i les seves conseqüències, les ciutats han canviat els seus ritmes, semblances, acolliments, i tot el país se n’ha ressentit; també cada època toca i retoca la ciutat que havíem conegut fa temps, i així anem contemplant canvis en el sistema de comprar, d’exhibir articles als aparadors, és a dir que s’altera la cara riallera de les ciutats, que són les botigues.
Llavors dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 podem recordar aquella paraula lluminosa, els voluntaris, que va admirar a tot el món; va ser un pas endavant molt decidit envers l’apreciació dels valors que signifiquen tenir una ciutadania, una pertinença a un col·lectiu de gent que viu, treballa, pensa, pateix i frueix dintre un recinte que es diu ciutat; i és en aquest àmbit on s’aprèn a practicar reglamentació, solidaritat, servei, curiositat, relacions humanes, paciència, esplai, civilitat, en fi.
Justament aquell 1992, poc temps abans dels JJOO, es va publicar a la premsa un test que volia ajudar a esbrinar aquest tema ben concret: «Coneixes la teva ciutat?». Era una proposta de prova, original de Lola Alteyzu i l’interrogatori s’adreçava a uns aspectes concrets referents a «una ciutat» que, llavors, es tractava, evidentment, de Barcelona. El test el formaven nou apartats que corresponien a uns aspectes que solen acompanyar o definir el concepte de ciutat: els restaurants, els museus, les botigues, els carrers, els edificis, els racons, el transport, els parcs, i el concepte personal o sia el sentit de la pertinença a la ciutat. Per exemple, una part de l’interrogatori es referia al tema dels parcs públics. (Donat el cas que som a Girona, és inevitable pensar en els nostres, començant per la Devesa). Aquell test volia esbrinar concretament: «Quantes vegades has anat a passejar a un parc de la teva zona? Les opcions per contestar eren quatre: primera, cada dia, és un plaer del qual ningú me’n priva. Segona: mai; no conec cap parc en molts quilòmetres a la rodona. Tercera: quan m’obliguen a caminar sobre verd no em sento segur. Segons la mateixa autora del test, els resultats o conclusions poden ser molt diversos, com diversos són els graus d’implicació en la ciutadania, és a dir, segons la gamma de la «voluntat de ser» que implica viure a una ciutat.
«La meva ciutat no m’interessa –sortia alguna resposta així, al test– no em convé, m’hi sento estrany». Potser et convindria sortir-ne una mica –seria una observació, per exemple– i quan tornessis potser descobriries que aquesta és la teva ciutat i que hi vols participar.
Qui sap quins resultats tindríem els gironins, si omplíssim aquell test.
