Quiosc

Diari de Girona

Anna Estartús

Els que ja no hi són

De vegades penso en persones que ja no hi són. No vull dir en persones que s’han mort: vull dir en persones que han passat per la meva vida i que n’han desaparegut. Persones que d’alguna manera m’han marcat –hi hagi compartit anys o instants–, i que ara ja no hi són, per les circumstàncies que siguin. No en sé res de res, ni a través de xarxes socials, ni a través d’altres persones, ni de cap manera. Res.

Me’n recordo de companys i companyes de la facultat: la Maite, la Carol, la Maria, la Montse, en Rafa (com m’agradava, en Rafa!), en Marc, la Laia... Cinc anys veient-nos quasi cada dia, compartint aules, cafès, campanes, treballs, nits de festa, nits d’estudiar abans dels exàmens... i després, el buit.

Penso de tant en tant en en Julien, un estudiant de l’Euses que feia pràctiques al centre de fisioteràpia on vaig anar quan em vaig trencar el tròquiter. Era clavat a l’Oriol Pla, i era una dulça de noi: atent amb tothom –especialment amb les persones grans–, de conversa fàcil, molt simpàtic. Sempre volia xerrar amb mi, perquè deia que era l’única que li parlava en català. Ell era cors («francès, no! Cors!», reivindicava), parlava un castellà molt bo i xampurrejava català, però s’esforçava molt per millorar-lo, i es queixava que quan veien que no el dominava, la gent es passava al castellà. El seu somni era muntar un centre de fisioteràpia a Còrsega, amb la seva companya. Espero que ho hagi aconseguit.

Em pregunto com deu estar l’Ashok, el meravellós guia que ens va acompanyar en una part del viatge a l’Índia; i què deu fer el cambrer d’un dels hotels d’aquell viatge, un vailet espaviladíssim que es deia Raj («it means prince», va dir-me, orgullós del seu nom). On deuen ser ara els nens i nenes que feien una guerra d’aigua en un carrer de Santiago de Cuba fa més de 25 anys? Tinc les seves rialles xopes atrapades en una foto, però no tinc manera de saber si continuen somrient com aleshores.

Penso en l’Albert, un noi uns quants anys més gran que jo que vaig conèixer anant en tren a Barcelona. Ell llegia Rayuela i em va demanar si tenia un bolígraf perquè volia subratllar una frase. Ens vam posar a parlar i em va explicar que feia poc s’havia separat de l’amor de la seva vida. Ell va baixar a Sant Andreu, jo vaig seguir fins a Passeig de Gràcia: sempre m’he preguntat si es deurien reconciliar.

De vegades em ve al cap la Gema María: ens vam fer amigues en les meves primeres colònies, molt lluny de Girona, a Bárcena Mayor, un poblet perdut de Cantàbria. Ens vam enviar cartes durant molts anys, però un dia vam deixar d’escriure’ns, qui sap per què. Recordo també a la Carmen, l’Andrés, l’Íñigo (com m’agradava, l’Íñigo!), la Maria, l’Eva, l’Arturo, amigues i amics amb els que vaig compartir uns quants estius a Tarragona. Un dia ens vam acomiadar quan es van acabar les vacances, fins l’estiu vinent: no en teníem ni idea que ja no ens veuríem mai més.

Me’n recordo d’ells, i de moltes altres persones. Em pregunto com hauran estat les seves vides, si hauran estat feliços, si encara seran vius, si alguna vegada les nostres absències coincidiran en algun lloc.

Compartir l'article

stats