Quiosc

Diari de Girona

Francesc Esteva

Un nou primer de maig

Quan era jovenet el primer de maig sabia només de les demostracions de falange, de «educación y descanso» que feia festivals a Madrid i altres capitals amb exhibicions de formacions de joves. També era per la nostra generació a Catalunya la festa del muguet. Els molt jovenets o no tant regalàvem d’amagat un ram de muguet acompanyat d’uns versos primerencs a les amigues a qui «estimàvem» de lluny, eren temps de restriccions religioses, de sexualitat reprimida i les noies ens resultaven uns éssers enigmàtics. No va ser fins més gran, crec que als meus 16-17 anys quan ja era universitari, que vaig descobrir la vertadera història del moviment obrer i la significació del primer de maig. Les vagues que organitzaven Comissions obreres a la Seat o les d’UGT al tèxtil però també l’anarquisme d’obrers guixolencs que m’explicaven com els que feien taps a mà contractaven una persona perquè els llegís Bakunin o Pi i Margall. A més vaig participar activament en la creació del sindicat d’estudiants, l’SDEUB, a la meitat dels 60. Quan vam fundar el Reagrupament Socialista i democràtic el 1974 de la mà de Josep Pallach vam recomanar als militants afiliar-se a la UGT perquè creiem que el sindicalisme de classe era l’únic camí per fer avançar els drets dels treballadors.

Aquest any la celebració i les manifestacions han estat marcades per la situació socio-econòmica que estem vivint. Centrant-nos en Espanya i la Unió Europea aquests darrers anys han suposat uns canvis molt importants. Vam afrontar la crisi del 2008 amb una resposta austericida per part de la UE les conseqüències de la qual estem patint, després vam afrontar la provocada per la pandèmia amb una resposta molt diferent per part de la UE amb els fons europeus que mancomunaven el deute i finalment estem en plena crisi energètica (amb uns preus de l’energia desbocats) agreujada per la guerra. L’estat del benestar se n’ha ressentit, tenim una desigualtat que s’ha disparat de forma brutal i les situacions de pobresa s’han aguditzat a tots els països europeus, especialment els del sud d’Europa. Espanya entre ells és un dels que més ho està patint. El govern de coalició presidit per Sánchez ha dedicat molts esforços a pal·liar els efectes d’aquestes crisis, diria que ha sigut un objectiu prioritari, sense oblidar els plans de reconversió energètica i de model productiu que està en marxa utilitzant els fons de recuperació europeus. Avui em centraré en la qüestió social, deixaré de banda els plans de reestructuració.

Els líders de les centrals sindicals majoritàries, Comissions Obreres i Unió General de Treballadors, en un article conjunt aquest primer de maig, parlaven dels acords que s’han aconseguit i dels seus efectes. Deien «13 són els acords fruit del diàleg social, sis sobre els ERTE durant la pandèmia, els acords sobre teletreball i riders adaptant-nos a les noves realitats laborals del segle XXI, dos acords sobre el salari mínim fins arribar (...) als 1.000 euros, dos de pensions, la re-valorització segons l’IPC i la pujada de cotitzacions per primer cop en democràcia i finalment el de la reforma laboral. Podem dir obertament que estem guanyant drets». S’han salvat més de 3 milions de llocs de treball amb els ERTE, per primera vegada la caiguda del PIB no ha suposat una caiguda significativa dels llocs de treball i la reforma laboral ha suposat un augment dels contractes de treball indefinits sense precedents. Ara amb la guerra, que està comportant uns preus dels carburants i una inflació disparats, toca defensar el poder adquisitiu dels treballadors i ajudar als més vulnerables a superar aquest moment difícils. Si ja estàvem en uns índexs de pobresa i desigualtat difícilment suportables, ara la cosa es pot agreujar si no s’actua immediatament.

Per això en aquest primer de maig els líders sindicals han insistit en aquest tema i han proposat uns objectius que em semblen del més raonable. El principal pel seu abast és un pacte de rentes que eviti pèrdues en el poder adquisitiu dels treballadors i una situació inflacionista. Aquest hauria de ser l’objectiu més importants de les negociacions entre patronal i sindicats per evitar, si no s’arriba a acords, unes situacions d’alta conflictivitat gens recomanables en temps tan convulsos com els actuals. Fins avui les negociacions sobre aquest tema semblen difícils i tampoc sembla que el PP estigui per ajudar a que aquest acord tan necessari arribi a bon port. Si tots es posessin com a objectiu afavorir un acord crec que la cosa seria possible però després del vot negatiu del PP a la reforma laboral i ara al decret de mesures per pal·liar els efectes de la crisi, em sento pessimista sobre aquesta unitat que podria ajudar a obtenir l’acord.

Els sindicalistes també diuen que cal reforçar les mesures per no deixar ningú enrere, les mesures socials. El darrer decret del govern recentment aprovat, com que es tramitarà com a proposició de llei, permetrà que els diferents grups puguin fer propostes que el millorin. Tant de bo això permeti arribar a acords transversals que surtin de la voluntat d’ajudar als que més ho necessiten per sobre de divisions polítiques i especulacions de curt termini.

Finalment els sindicats alerten de que la falta d’acords en els salaris i en les mesures per no deixar ningú enrere són un factor de desestabilització en el que troba caldo de cultiu la ultradreta. Si de veritat volem lluitar contra la ultradreta, els acords són més necessaris que mai. Sols si es veu una voluntat conjunta de lluitar contra les situacions de pobresa amb salaris justos i ajuts raonables contindrem la ultradreta que a situacions complexes sempre dona respostes simplistes que no solucionen res, respostes «màgiques» a les que cal contraposar solucions realistes, tan complexes com calgui però que desmuntin mites i nostàlgies de temps passats.

Compartir l'article

stats