Quiosc

Diari de Girona

Joaquim Nadal

Sant Jordi al carrer

Va ser un encert organitzar al Palau de Fires l’activitat de Sant Jordi que s’havia previst inicialment a l’espai de la Copa. Els llibreters van poder desplegar la seva activitat amb absoluta tranquil·litat i sense cap angoixa. Vista l’experiència de Barcelona, que no va anar bé, a Girona les inclemències meteorològiques previstes es van confirmar però no van alterar la dinàmica del dia.

Puc entendre perfectament el neguit dels venedors de llibres i la voluntat explícita de sentir-se protegits i aixoplugats. En aquest sentit es va trobar l’adequada zona de confort i el públic va respondre molt satisfactòriament.

Ara bé, la doble excepcionalitat de la pandèmia l’any passat i la pandèmia i les inclemències del temps enguany no poden ocultar que en realitat l’activitat al Palau de Fires es va convertir, el nom ja ho diu tot, en una Fira del Llibre. De resultats econòmics molt plausibles, no ho dubto. Però desplaçant el centre neuràlgic de tot plegat del carrer a la Fira.

Si hi pensem la realitat de la darrera diada de Sant Jordi fou que es va produir una segregació entre la vida al carrer i la vida al palau. Com dues realitats paral·leles i separades. Sentir la música de la xaranga, del seguici popular, i veure-la en els carrers del centre sense les tradicionals parades de llibres i roses causava un cert estupor.

I com és lògic el que es va produir va ser una certa perversió de la pròpia naturalesa, de l’essència de la diada de sant Jordi que s’havia convertit amb bon temps i amb no tan bon temps en un esclat primaveral de vida ciutadana a les places i als carrers.

Hi torno a insistir: la decisió, sobre la que jo tenia dubtes, va ser un encert. Els resultats canten. Però això no treu que entre les nou i les deu del matí, mentre unes desenes de persones ens concentràvem al Palau Solterra, als serveis territorials de Cultura, per assistir a la tradicional recepció als escriptors, els carrers del centre de la ciutat presentessin un aire de desolació absoluta. Caminàvem pels carrers deserts amb una tristesa infinita. Ho vam constatar a la Rambla, als bars, al quiosc, al Pont de Pedra. Als carrers de Girona hi mancava alguna cosa.

És veritat també que més endavant a mig matí la cosa es va animar i que les llibreries obertes al centre de la ciutat també van fer la seva feina i el seu calaix, sense les molèsties de traginar res i sense el moviment imparable de plàstics i proteccions de d’altres moments.

Però hi ha una qüestió de fons que no es pot perdre de vista. Hi ha hagut en els darrers temps una tendència estranya a desemparar la dreta de l’Onyar (del carrer del Carme a la Plaça de Sant Pere) i a desplaçar les activitats bé sigui a l’esquerra de l’Onyar bé cap a espais oberts allunyats del nervi de la vida comercial. I aquesta tendència s’ha de corregir. Perquè per molt que en el còmput global es pugui dir que l’activitat econòmica i l’obertura de comerços ha superat els nivells prepandèmia, no es pot amagar que la distribució territorial d’aquesta recuperació ha estalviat el centre històric que es debat encara en una lenta decadència monòtona de rètols de botigues tancades.

És així com a mi em sembla que activitats com la cavalcada de Reis o com la Diada de Sant Jordi i les parades de llibres i roses han de tornar al centre neuràlgic i institucional de la vida ciutadana.

Si ens concentrem en Sant Jordi a mi em sembla que s’ha d’articular un circuit entre la Plaça de Catalunya/la Plaça del Vi/la Rambla i Argenteria i la Plaça de Sant Agustí. Un circuit que respiri amb una sola línia de parades i passadissos per la circulació dels vianants a banda i banda. Les especials característiques urbanes d’aquest itinerari proporcionen una alternativa a cobert per als moments de màxima emergència climàtica. Si plou molt es pot fer un desplaçament estratègic cap a sota els diferents porxos que el vell urbanisme, i no tan vell, ens proporciona.

I això no treu que en altres moments de l’any i en circumstàncies especials es pugui pensar en fer alguna Fira del Llibre al Palau Firal. La Diada al carrer, i els llibres i les roses també. I l’activitat comercial estricta associada a la venda de llibres es pot fer quotidianament en els establiments que s’hi dediquen i esporàdicament en una fira programada expressament. Sabent que la diada de Sant Jordi funciona sempre en qualsevol cas i amb qualsevol model.

I tornem Sant Jordi al nucli dur de la vida urbana, a la concentració congestionada d’humanitat que circula pels circuits atapeïts de la ciutat antiga. Hi ha un punt d’espontaneïtat que no es pot perdre mai.

I és que si no ho fem així la lògica dels fets, la mateixa evolució de les localitzacions comercials, l’hegemonia de les franquícies, la desaparició del comerç local i de proximitat, ens situarà de cop a una realitat que mai no s’ha volgut i que fins ara hem evitat: la ciutat façana, el parc temàtic, la ciutat sotmesa als avatars de la conjuntura, la ciutat que s’obre i es tanca al ritme de les crisis i de les pandèmies.

Només que si ho fem així i no apliquem mesures correctores a cada bugada hi anem perdent un llençol.

Compartir l'article

stats