La Llei 20/2021, de mesures urgents per a la reducció de la temporalitat a l’ocupació pública, aprovada fa uns mesos, així com els decrets que l’estan començant a desenvolupar en diferents àmbits, parteixen de la base que aquest problema és avui dia més greu a les administracions públiques (estat, comunitats autònomes i corporacions locals) que al sector privat. Una falta d’estabilitat de molts treballadors i treballadores que està lluny d’un model organitzatiu eficient, i que afecta també la qualitat dels serveis a la ciutadania, ja siguin de caire administratiu, tributari, educatiu o sanitari. Un dels principals motius d’aquesta situació ha estat que durant uns anys les lleis anuals de pressupostos han imposat criteris restrictius per a la creació o dotació de noves places de caràcter permanent, d’acord amb unes més que qüestionables directrius de contenció de la despesa pública, en bona part procedents de la Unió Europea, especialment durant els anys 2012 a 2015.
A banda de les restriccions d’aquell període concret, després tampoc hi ha hagut una convocatòria periòdica i sistemàtica de les places vacants amb caràcter anual, alhora que els procediments d’accés sovint no s’han desenvolupat amb l’agilitat necessària. El recurs al nomenament de personal interí i la contractació de personal temporal han estat una alternativa habitual, que ha suposat un increment excessiu de la temporalitat fins arribar en determinades administracions, bàsicament alguns ajuntaments, al 50 % del seu personal. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha instat als governs de diferents països a prendre mesures per evitar un possible abús en aquest àmbit de les relacions laborals, si bé ha considerat que correspon regular-ho a cada Estat. La justícia europea defensa, en tot cas, que una relació laboral temporal no es pot transformar en permanent pel sol fet que s’hagin produït irregularitats en la contractació o en la provisió de la plaça, tal com de fet ja estableixen la legislació estatal o autonòmica. L’accés a la condició de funcionari de carrera o de personal laboral fix a l’administració pública només és possible, per tant, a partir de la superació d’un procés selectiu que garanteixi els principis d’igualtat, mèrit i capacitat entre les persones aspirants.
L’objectiu de les noves normes és situar la taxa de temporalitat estructural per sota del 8% en el conjunt de les administracions, amb mesures per corregir la situació existent de manera urgent i promovent una millor planificació de la gestió dels recursos humans a mig i llarg termini. El caràcter temporal de determinades contractacions i nomenaments ha de comportar una delimitació molt clara del termini màxim de durada, que mai hauria de superar els tres anys, ni tampoc els nou mesos en casos puntuals i extraordinaris d’excés o acumulació de tasques. En tot cas, el sistema de selecció continua sent el de concurs oposició, que ha de valorar les titulacions i l’experiència però també superar diferents proves eliminatòries sobre coneixements en la matèria objecte de l’oposició. Tanmateix, en l’actual situació de tan alta temporalitat, en determinats casos es podrà admetre que la part d’oposició no sigui eliminatòria i que les places que hagin estat cobertes interinament però de manera continua durant els darrers cinc anys o més es puguin convocar pel sistema de concurs de mèrits exclusivament, és a dir sense la superació d’un examen, si així es negocia amb els sindicats més representatius en cadascun dels àmbits territorials de l’administració de l’Estat, comunitats autònomes i entitats locals.
També, per evitar nous retards en aquests nous processos, les ofertes d’ocupació s’hauran d’aprovar i publicar en els respectius diaris oficials abans de l’1 de juny de 2022, i la finalització dels processos haurà d’estar conclosa abans de finals de 2024. Es preveu també una compensació econòmica per al personal funcionari interí o el personal laboral temporal que vegi finalitzada la seva relació amb l’Administració per la no superació del procés d’estabilització, equivalent a vint dies de les retribucions fixes per any de servei fins a un màxim de dotze mensualitats, tant per al personal funcionari interí com per al personal laboral temporal, i sempre que no sigui per causes disciplinàries o per renúncia voluntària. L’objectiu, en tot cas, és que el grau de temporalitat i la precarietat per als treballadors que això comporta, passin a ser una cosa del passat.
