Aquesta ha estat una setmana per oblidar. Políticament, s’entén, doncs des del punt de vista laboral ha estat bona per enregistrar el més alt número d’ocupats en molts anys. Catalunya, per cert, un punt per sota de la mitjana espanyola, la qual cosa subratlla que algú no fa els seus deures. Però tornant a l’activitat política, s’ha posat de manifest de nou que d’on no n’hi ha no en raja. Què és el que no hi ha en el camp de la política espanyola i per extensió o particularment en la catalana? Doncs seny, mesura i responsabilitat. Sembla que els hi hagin dit «nens, al pati!» i que hagin sortit a fer el patata pixant fora de test. M’explicaré.
L’anomenat «cas Pegasus», tenint en compte que el més calent segueix a l’aigüera, atès que mai se sabrà la veritat, ha tret de polleguera (o així ho han teatralitzat) al president Pere Aragonès, a mossèn Oriol Junqueras, i a la resta de líders catalans independentistes confitats a ERC, JxCat i la CUP, especialistes, aquest últims, en l’embolica que fa fort. Un Aragonès escalfat, políticament més ruc que no pas en Junqueras, l’únic supervivent en actiu de la sentència que va bescanviar un cop d’estat per un acte de sedició, va exigir en seu parlamentària que el president del govern d’Espanya li servís caps en safata de plata en el termini màxim d’una setmana per ser el responsable últim d’un espionatge massiu (?) dels independentistes de la terra pàtria o que del contrari podia donar per liquidada la legislatura. Des de La Moncloa, malgrat el viatge del ministre Félix Bolaños a Barcelona per apaivagar l’enfurismen del presi, feren cas omís de la fatxenderia republicana catalana i tiraren pel dret: el decret-llei sobre la guerra d’Ucraïna i les mesures a prendre s’aprovà davant els nassos del diputat Gabriel Rufián i companyia, subratllant-se així que el decidim i decidirem fou una exclusiva patentada de la CiU dels bons temps. Amb un pam de nassos es quedaren ERC i els amics del suïcidi polític (JxCat, PDeCAT i CUP) que a sota del palco de convidats, ombrejats, s’asseuen aquests últims per irrellevants.
El partirem peres de l’Aragonès, que faria bé en calçar les sabates d’en Nicolas Sarkozy per fer-se notar atès que no ha estat mai compartit del tot pel seu jefe Junqueras, posa en valor, com ara es diu, que si bé destapar la caixa dels trons es troba en l’ADN d’ERC en detriment de Catalunya, també la no credibilitat és un tret diferencial del centenari partit. Una formació política que té el mèrit d’haver assolit amb l’ajut de gairebé tothom el títol de màrtir laic per a dos bojos que varen arribar a la presidència de la Generalitat sota la seves sigles i amb el vot dels catalans i per desgràcia dels catalans: el coronel Francesc Macià i l’advocat de la CNT anomenat Lluís Companys, promotor primer de la guerra civil entre catalans en lliurar-los armes, seguidor del qual és el sempre residual –intel·lectualment i políticament, que no pas econòmicament– el vicari Joaquim Torra a l’animar als CDR a continuar fent de les seves. Fer de perepunyetes a Madrid té un cost: ser menystingut, i això ho sap en Rufián, però no la direcció col·legiada del seu partit, un cor de ruralistes que pretenen governar-nos.
Per altra banda, el govern d’en Pedro Sánchez mostra cansament i trencament. Si no l’injecten vitamines, està exhaurit als ulls de molts, com diuen les enquestes, fins i tot aquelles encarregades per El País i la Ser, incondicionals dels socialistes, que constaten la cotització a la baixa del PSOE. L’arribada de l’Alberto Núñez Feijóo a la presidència del PP ha tingut el seu efecte positiu entre el votant de dretes... i entre el votant socialista emprenyat amb els seus, compte! que la maror social es troba en creixement preocupant. En el seu moment, ja vaig escriure en aquest diari, en base a converses mantingudes amb amics madrilenys, que electors del PSOE de tota la vida es disposaven a votar Isabel Díaz Ayuso, com així fou i les anàlisis electorals demostraren. Avui, en el context espanyol, la «política tavernària, incompetent, d’amigatxos, de cobdícia i botí, sense cap idea alta», com va qualificar la feta pels republicans d’esquerra en Manuel Azaña, president de la II República, es troba tant en els independentistes catalans com en la ja malmesa coalició governamental integrada pel PSOE i els comunistes boliviarans de Podem. Ho dic perquè si bé mai he rigut les gràcies dels primers quan s’han saltat la llei quan han volgut, tampoc no trobo de rebut ni que una part del govern de Sánchez digui que aquest i la ministra Margarita Robles han estat espiats per Pegasus un any després de que ho fossin amb l’objectiu de refer les seves relacions amb ERC, segons que ha documentat OK Diario, ni tampoc trobo de rebut que la part podemita de l’executiu espanyol fuetegi constantment als socialistes sense que el president Sánchez no els foti al carrer, que és el seu hàbitat natural. Tots sabem, per haver-ho oficialitzat l’antic (i moltes vegades) primer ministre italià Giulio Andreotti, que fora del govern fa un fred que pela, però això de JxCat contra ERC i de Podem contra el PSOE és simplement inaguantable. Així que potser sí que ha arribat el moment del bon vent i barca nova. Dissoldre i donar de nou la veu a la ciutadania. Així de clar.
