Quiosc

Diari de Girona

Joan Vila

Caos i col·lapse, fets històrics

En un article d’Ugo Bardi amb el títol «Per què els sistemes complexes col·lapsen ràpid?» trobo una explicació sorprenent. Planteja la teoria del científic nord-americà Jay Forrester segons la qual la gent que intenta evitar el col·lapse sol prendre accions que empitjoren la situació, actuant en direcció contrària. Aquesta explicació immediatament em va recordar el que van fer els bancs centrals per sortir de la crisi actual. Ells van suposar que, com que l’economia havia caigut molt d’activitat per la pandèmia, calia fomentar el consum per tornar-la engegar. Però no van veure que la gent estava boja per tornar a fer la vida normal, per gaudir novament d’emocions i que la resposta de la demanda seria explosiva. No van preveure que el que era difícil de resoldre era engegar l’oferta, amb el transport marítim completament aturat, fàbriques sense treballadors afectats per la pandèmia, pous de petroli aturats per la baixa demanda de la pandèmia, en fi, amb una pèrdua substancial de producció mundial difícil d’arrencar.

La palanca errònia va ser impulsar el consum, quan el que calia era impulsar l’oferta, és a dir actuar per reprendre les inversions en productes de futur, propiciant contractes a llarg termini. Va passar el que va passar: els bancs van posar el doble de diner al sistema de l’economia internacional, la demanda va créixer de forma desbocada i l’oferta no va poder seguir el moviment. El resultat és catastròfic: el transport internacional no va poder seguir el ritme, col·lapsant, les matèries primeres no van poder satisfer la demanda, les produccions van retornar a ser locals de forma que no tenien prou capacitat per equilibrar les comandes i, fruit de tot plegat, la inflació s’ha apoderat de les economies, obligant a pensar un canvi de model.

Al llarg de la història hi ha hagut molts col·lapses de sistema, des de Mesopotàmia, a Egipte, a Grècia, a l’imperi Maia, fins a Roma. La fi de l’imperi romà és encara una incògnita no resolta del tot. La major explicació és que l’imperi havia crescut de tal manera que no va poder mantenir l’exèrcit i la burocràcia. El punt clau és que no va tenir diners per pagar les seves despeses, sigui perquè s’havien gastat l’or en compres a Xina o perquè havien construït palaus en excés. El cas és que van haver d’apujar els impostos per fer front al desequilibri i això va arrossegar tota l’economia romana.

De fet el col·lapse de l’imperi espanyol també va ser semblant: l’or i la plata que venien d’Amèrica va servir per pagar els exèrcits espanyols i alhora van ajudar a les compres a Xina, fins que el flux provinent d’Amèrica no va ser suficient per pagar les despeses. Una cosa similar va passar al segle XX arran de la revolució industrial: els enormes excedents obtinguts per la revolució del segle XIX van provocar disputes pel seu repartiment que van acabar amb la revolució bolxevic, i amb la primera i la segona Guerres Mundials. L’ordre es va restablir gràcies a l’acord de Bretton Woods el 1945, que va durar fins voltants de l’any 70, amb els estudiants al carrer el 68, els miners en vaga, la guerra de Vietnam, el primer xoc petrolier del 73 i el segon del 78. El col·lapse dels anys 80 va ser dur, i d’allà en va sorgir una nova manera de fer, amb un recurs major al deute, recurs que avui acabem de veure que s’ha emprat de forma errònia com a palanca de la crisi.

Ens trobem en un nou escenari pel que s’hauran de fer les coses de forma diferent. Els bancs centrals ho tenen fàcil quan es tracta de controlar els preus dels diners en el domini nominal, però no quan es tracta de controlar els preus en el domini real de les mercaderies, especialment quan les pressions no provenen de la demanda sinó de l’oferta. Què han de fer, posar topalls als preus? Es quedaran sense matèries primeres. A diferència de 1973 no és només el petroli el que ha augmentat, sinó totes les matèries primeres. Per a tornar a donar estabilitat de preus es necessita equilibri, tant en el diner com en els productes: la deflació estructural es produeix quan la demanda no es pot finançar i, al contrari, la inflació estructural es produeix quan l’oferta es veu interrompuda per la guerra i altres esdeveniments.

Em fan somriure els economistes i polítics que diuen que això és un fenomen puntual, que la inflació aquest abril ja ha baixat i que tot tornarà a ser al seu lloc, sense veure que encara hem d’incorporar la part de l’espiral de salaris. La guerra d’Ucraïna, segurament ben triat el seu moment per part de Putin, ha acabat de desballestar un equilibri trencat. Ara el petroli de Rússia, que necessitava dues setmanes per ser entregat a Europa, necessitarà quatre mesos per arribar a Xina, sense prou vaixells per transportar-lo, el gas rus un dia deixarà d’entrar a Europa i no podrà ser enviat ràpidament a Xina, i les mateixes coses amb la resta de matèries primeres. Per tant, la crisi de matèries primeres serà llarga i la solució només és disminuir la demanda, tal i com es va fer en el xoc del 78.

Els bancs poden imprimir diners, però no poden imprimir oli, ferro, blat, ni vaixells. Apareix amb força una nova guerra freda mundial i un nou escenari financer, on els recursos s’han de posar de forma massiva a la producció d’elements que necessitin menys matèries primeres, en el reciclatge, en l’economia circular, en l’energia renovable i en la producció local. Res que no sabéssim que calia fer, però ara ho haurem de fer en cinc anys enlloc de trenta, i això comportarà patiment. Els pressupostos dels estats saltaran pels aires, el poder de compra de les distribuïdores s’esvairà (encara no ho han entès) i la força de la producció ha tornat després de 40 anys. És el moment dels pagesos i dels industrials, vet aquí.

Esperem que, davant la nova situació, els bancs centrals no tornin a errar la palanca per sortir de la crisi. Serà molt difícil que els dirigents internacionals arribin a la conclusió que la nova economia ha de ser frugal perquè tenen la màniga ampla imprimint diners des de fa 40 anys.

Compartir l'article

stats