Es van obrir les llums i la gent va aplaudir. Inaudit. Feia anys que no veia una cosa igual al cinema, i així va reaccionar el públic del Truffaut l’altre dia, un cop acabada la projecció d’Alcarràs. Va ser emocionant. Feia molt que no veia res igual, potser des que les Tortugues Ninja van omplir de dalt a baix l’antic Albèniz, però esclar, aleshores era un nen i els gustos una mica més dubtosos.
Només per haver dut 60.000 espectadors als cines el cap de setmana passat i haver recaptat més de 415.000 euros ja m’agrada Alcarràs. Només per veure riuades de gent a les sales ja val la pena haver-la conegut, haver-ne parlat. Ha fet números espectaculars, sobretot a Catalunya, i a la província de Girona, especialment a Olot, a tocar de Les Planes, on va passar la seva infantesa Carla Simón i l’esperen per fer-li un homenatge. No és el tipus de cinema que més m’agrada, tot i que hi veig un producte notable, molt millor que Estiu 1993.
A Berlín Alcarràs competia amb Un año, una noche, la pel·lícula del gironí Isaki Lacuesta sobre l’atemptat a la sala Bataclan de París, que també estava entre les favorites i al final es va quedar sense premi. Ho recordarem a l’octubre, quan arribi a les sales, i es mereixerà el mateix interès que el títol que la va desbancar.
