Carles Puigdemont ja ha anunciat el que es podia intuir des del dia que va ser proclamat president del Consell de la República. La crítica no només als partits en general, sinó també al seu en particular, feia entreveure que entre cella i cella ja li ballava la possibilitat -si és que no ho tenia decidit- de deixar Junts per Catalunya. O s’ho repensa abans del 4 de juny, dia del congrés, o serà l’enèsim projecte que abandonarà. Aquest és l’ADN de l’exalcalde de Girona i expresident de la Generalitat; el fet de ser un cul inquiet l’obliga a pensar en idees, portar-les a terme, liderar-les durant un temps i marxar.

En altres ocasions el relleu ha estat més fàcil; a Junts per Catalunya el procés està enverinat perquè la successió és percebuda com a molt sucosa per persones que creuen que estan destinades a capitanejar alguna cosa important. És el cas de Laura Borràs i de Jordi Turull. Dos perfils molt diferents, que podrien intentar complementar-se, tot i que no sembla que cap dels dos -de moment- estigui disposat a cedir parcel·les de poder en favor de l’altre. Cada un vol ser el líder sense haver de rendir comptes a ningú més que als associats, pactar estratègies de futur o reorganitzacions, o llistes, o prebendes. O el que sigui. Volen llibertat per fer i desfer i es veuen capacitats per ocupar aquest lloc.

El nou artefacte de Puigdemont

El nou artefacte de Puigdemont POL VALERO

Per fer-ho, necessiten el suport ampli dels membres del partit. Si un d'ells és capaç d'atraure un percentatge de fidels prou gran, la convivència pot ser tranquil·la. Si, en canvi, la divisió s'acosta al 50%, la vida interna pot ser un turment pitjor que l'actual, on els uns i els altres es passin el dia donant cops de colze, a la qual cosa estan força acostumats. Aquesta no seria la situació ideal per fer front al període electoral que s'acosta, on Junts no ho té gens fàcil arran de la conjectura política actual, per molt que el cas de l'espionatge hagi donat ales a l'independentisme que promou Waterloo. A les eleccions municipals poden aguantar el tipus (veurem com); a les catalanes i les generals, o les generals i catalanes, depenent de si hi ha avançament, ho tenen molt més complicat.

Sembla que ni Borràs ni Turull -de moment- estiguin disposats a cedir parcel·les de poder en favor de l’altre

Els últims temps, Junts ha fet d'Esquerra i Esquerra intenta ser allò que havia estat el predecessor de Junts. El partit de Puigdemont ha viscut un procés d'autodestrucció des del dia que Artur Mas va designar l'aleshores alcalde de Girona com a successor. Qui era president de la Generalitat, acabat de ser vetat per la CUP, pensava que podria ostentar el poder des de l'ombra, mentre que una de les primeres coses que va fer el fill va ser matar el pare (polític, és clar), i no el va tenir en compte per a res. Més tard va acabar marxant Marta Pascal, dolguda pel poc o nul suport de l'inquilí de Waterloo i finalment va arribar el trencament amb el PDeCAT i tot el que el representa la força inventada per esquivar els processos judicials on està immersa Convergència.

Es va obligar els càrrecs polítics a escollir entre el Partit Demòcrata i JxCat, fet que no va fer altra cosa que aprofundir en la divisió interna que ja existia. D'aquesta manera, a poc a poc, és com es va anar destruint tot el que havia estat l'antiga CDC. Ara, vistos alguns dels errors del passat, Junts recupera per a les eleccions municipals alguns dels càrrecs que van marxar durant la trencadissa i van apostar pel PDeCAT. La jugada els pot anar bé si aconsegueixen sortir reforçats -sense Puigdemont- del congrés del juny, tot i la incertesa que provoca la marxa del líder.

El gran dubte és què pretén Puigdemont, quin futur s'ha imaginat i què vol que sigui el Consell per la República

I encara que no ho sembli, aquest és el gran perill al qual s'enfronta ara Junts. No per quedar-se orfe en un moment tan delicat, sinó pel que pugui tenir al cap l'exalcalde de Girona. El gran dubte és què pretén, quin futur s'ha imaginat i què vol que sigui el Consell per la República. Si ha de continuar com ara, internacionalitzant el procés, mantenint viu l'esperit de l'1 d'octubre o bé convertir-lo en un nou artefacte que peti de ple en la vida política catalana, arrossegant càrrecs com ho va fer en el passat, i afavoreixi, encara més, la divisió de l'independentisme.