Com apuntàvem la setmana passada, amb la renúncia al marxisme i el canvi de criteri sobre la pertinença d’Espanya a l’OTAN, el Partit Socialista culminava el seu trànsit cap als més clàssics estàndards de la socialdemocràcia occidental. Tal va ser l’evolució que un dels líders més destacats del nucli dirigent del socialisme que va guanyar el Congrés de Suresnes, Javier Solana, després d’anys de ministre en el gabinet espanyol es va convertir en secretari general de l’OTAN (1995-1999). Ara és el moment de veure l’evolució de Podem en política exterior.
Pocs casos es troben com el de Podem, que en cinc mesos va passar des del naixement fins a l’obtenció de representació parlamentària a les primeres eleccions que es van convocar. L’origen de Podem el trobem al manifest «Convertir la indignació en canvi polític», presentat el cap de setmana del 12 i 13 de gener de 2014 . L’11 de març del mateix any va ser inscrita com a partit polític al Registre de Partits Polítics del Ministeri d’Interior espanyol. Des d’aleshores, el seu lideratge ha girat sobre el professor de ciències polítiques Pablo Iglesias Turrión. Podem va participar a les eleccions al Parlament Europeu del maig de 2014, on va obtenir cinc escons i el 7,98% dels vots.
Els anys 2008 i 2009, el govern socialista del president José Luis Rodríguez-Zapatero va haver de fer front a indicadors econòmics negatius en el context de la crisi econòmica mundial, desencadenada per la crisi financera mundial (2007-2012). En el cas d’Espanya, els principals desencadenants van ser la bombolla immobiliària, la contracció del crèdit a particulars i empreses, i algunes polítiques públiques equivocades per intentar aturar una crisi global (Pla E ). Les conseqüències més visibles van ser la crisi immobiliària amb ajust de preus i balanços i l’augment de l’atur, que va assolir el seu punt més alt l’últim trimestre del 2011, amb 5,27 milions d’aturats, que representen el 22,85% del total de la població activa. L’últim semestre del 2008, Espanya va entrar en recessió. El deute públic es va duplicar entre el 2007, quan va representar el 36,1% del PIB espanyol, i el 2010, quan va arribar al 60,1% del PIB espanyol. El sector bancari espanyol necessitava una forta injecció de diners públics i el 9 de maig de 2012 es va nacionalitzar l’entitat financera pública Bankia.
El segon mandat del president Zapatero va ser radicalment diferent al primer i va accelerar l’anunci que no es tornaria a presentar (abril de 2010) i l’anunci de les eleccions anticipades per al 20 de novembre de 2011. Sense la crisi econòmica i política breument descrita, l’aparició de no s’entendria una agrupació política que en termes electorals laminava els conjunts de votants socialistes, tot i que originàriament Podem no es definia ideològicament d’esquerra sinó radicalment transformador de la democràcia.
En els seus orígens, el nucli de líders i pensadors que va engendrar Podem es va inspirar en gran mesura en partits i moviments polítics llatinoamericans. En l’article escrit pel líder del partit Iñigo Errejón sobre la mort d’Ernesto Laclau, demanava una «llatinoamericanització d’Espanya».
A les eleccions generals de desembre de 2015, Podem va entrar, amb un resultat impressionant, al Congrés dels Diputats, a la cambra baixa de les Corts espanyoles: 69 escons fruit del suport de 5.189.333 votants, que representen el 20,66% dels votants. El Partit Socialista es va avançar, però no gaire: va obtenir 90 escons (el seu millor resultat havia estat de 202 escons el 1982) i 5.530.693 vots, que representen el 22,01% dels votants.
D’aquells resultats, que fins ara Podem no ha repetit, va sorgir la teoria del sorpasso, que els dirigents de Podem van impulsar amb l’objectiu que la seva organització superés al Partit Socialista i liderés l’oposició al govern del Partit Popular (PP). En aquelles eleccions, els conservadors espanyols van aconseguir 123 escons, 7.215.530 vots, que representen el 28,72% dels votants. No van poder formar govern i les eleccions es van haver de repetir el 26 de juny del 2016. Els dos líders de l’esquerra que es van enfrontar a les eleccions del 2015 van ser Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. Els mals resultats dels socialistes van crear una forta crisi de lideratge dins del PSOE. Amb la repetició de les eleccions del juny de 2016, el bloqueig polític va continuar i els líders històrics i territorials del PSOE van defensar una abstenció del Partit perquè el PP podria governar i les eleccions no s’haurien de repetir una tercera vegada. Pedro Sánchez, com a secretari general del PSOE, es va oposar frontalment fins que l’1 d’octubre de 2016 un Comitè Federal del PSOE molt tens va provocar la seva dimissió com a secretari general. El 29 d’octubre d’aquell mateix any, Pedro Sánchez va renunciar al seu escó al Parlament unes hores abans de la quarta i decisiva votació per a la investidura de Mariano Rajoy. El passat 31 d’octubre, l’exsecretari general i exdiputat va concedir una entrevista en la qual va fer pública la forta resistència que havia experimentat dins del seu propi partit i en sectors econòmics i mediàtics potents per impedir-li acordar un govern amb Podem.
En aquell moment, Pedro Sánchez semblava no tenir futur polític, però va ser amb el resultat de les eleccions del 2016 que Pedro Sánchez va arribar al poder mitjançant una moció de censura que es va votar l’1 de juny del 2018. Va ser la primera vegada en el Règim democràtic espanyol vigent que una moció de censura va fer caure un govern i va escollir nou president. Tot això no hauria estat possible si el 22 de maig de 2017 Pedro Sánchez no hagués guanyat les primàries del seu partit davant la candidata Susana Díaz, presidenta del govern andalús i candidata dels dirigents interins del partit, així com diversos dirigents territorials. Les bases vencen el lideratge.
