Al’anterior entrega escrivia que la guerra d’Ucraïna és un regal per tot tipus de retardistes, relativistes i obstruccionistes de l’emergència climàtica. Però ja fa uns mesos vaig advertir també del perill de no donar crèdit o gravetat al percentatge de població negacionista (llavors un 6,4%) i de la que, sense ser-ho, no vincula el canvi climàtic a l’activitat econòmica no sostenible (un 23%). Si aquestes dades haurien de preocupar, fa pocs dies s’ha publicat un informe que al meu entendre és molt significatiu. Tan esfereïdor i alarmant, que feia molts anys, no tenia tants dubtes existencials de si hauria d’escriure una valoració sobre aquesta informació. Entre altres raons, perquè altres i més reconeguts i prestigiosos analistes i científics no han dit res al respecte. És una «patata calenta», i ja sabem que segons quins analistes i científics prefereixen la «teoria» i la dissidència ambientalment correcte, que analitzar a fons dades que podrien de retruc qüestionar la seva pràctica i discurs, o que podrien fer posar al mirall, a molts polítics (o no) suposadament ambientalistes o sensibles a la sostenibilitat, que llueixin a les seves solapes el colorit pin dels ODS 2030 (Objectius de Desenvolupament Sostenible).
Resulta que a Catalunya, si hem de fer cas a una recent enquesta del Departament d’Acció Climàtica, que quasi no ha transcendit als mitjans o ha estat publicada en lletra petita (?) però que va ser editada el desembre del 2021, ha caigut 20 punts!! la preocupació de la ciutadania per aquesta greu problemàtica, en comparació a la que hi ha havia el 2017. La primera pregunta és, com és que si es va editar fa cinc mesos, no ha estat publicada fins ara? La segona pregunta és, com ha tingut tan poc ressò, fins i tot en les organitzacions més activistes sobre l’emergència climàtica? (i com diem, en aquests científics que tant es prodiguen en canvi i alarmen sobre la biodiversitat, els impactes de les energies renovables en el «territori», el col·lapse o el decreixement). I que tan generosament ens posa al dia TV3...
Anem a veure, primer, aquesta espectacular caiguda en 20 punts sobre la preocupació envers l’emergència climàtica, en tan sols 3-4 anys. Què ha passat o està passant, perquè aquesta caiguda sigui de 20 punts i no de 2, 4 o 6?.
Per una banda hi va haver de forma ascendent fins l’any 2019, quan va irrompre com un tsunami la pandèmia, un auge dels moviments, plataformes i manifestacions arreu del món i d’Europa, per tal que es prenguessin mesures definitives en el marc de les Cimeres de Nacions Unides, i dels darrers informes de l’IPCC, etc. (no només la COP 25 i 26).
Va ser una explosió que albirava possibilitats de canvis, coincidint amb l’aparició de Greta Thunberg i nous moviments ecologistes. Però, com dic, aquesta onada va ser truncada per l’oportuna aparició de la pandèmia i d’una alarma social mundial que ho va cancel·lar tot durant dos anys. Per tant tenim una desmobilització i una molt probable frustració de molts col·lectius.
Però clar, també tenim el que es va fer o no fer, en el marc d’aquests dos anys a l’ombra, confinats i amb limitacions i restriccions presencials, de forma digital i teòrica. A molts científics i no sols, se’ls va ocórrer que la millor manera d’aprofitar el temps era escriure llibres (més de diagnòstic, que de pronòstic, més d’anàlisi que de síntesis). Coincidint amb aquest marc, també s’han publicat els darrers anys, informes sobre el canvi climàtic o dades sobre aquest, molt alarmistes. Excessivament alarmistes, per no dir catastrofistes. A tall d’exemple el darrer informe de l’IPCC parlava dels «danys irreversibles per als pròxims segles o mil·lenni». Òbviament, només amb aquesta dada i titular, «apaga y vámonos» i Carpe Diem!
Dades no acompanyades d’explicacions i de pedagogia climàtica adequada i adaptada als diferents grups de població. A l’engròs i de traç gruixut. I no acompanyades tampoc de mesures, dispositius i limitacions dràstiques locals.
Òbviament s’havia de produir l’efecte contrari al desitjat. En paral·lel, aquí a Catalunya, anem molt endarrerits en drets i deures ambientals. Moltíssim. I les dades d’escalfament, que segueix augmentant, les més altes d’Europa, sembla no van amb nosaltres. És evident que atesa «la alegría de la huerta» en la que estem, cada vegada hi ha més gent que no es creu estiguem en emergència climàtica. L’escepticisme i el derrotisme, juntament amb la irritació i impotència de veure com quasi totes les institucions i organismes van fent la viu-viu i les empreses, greenwashing (rentat de verd), porten a una incredulitat i a una fugida al meu «hortet», que davant també del «no future» que tan pregonen i repeteixen els «revolucionaris» científics col·lapsistes, en lloc de portar a una mobilització creixent, estan provocant l’efecte contrari. Per si érem pocs, només faltaven una pel·lícula i un documental, que en lloc d’ajudar a fer pedagogia, encara conviden més al pessimisme. Una amb títol 50 graus, feta amb molt bona intenció, no ho dubto, però molt catastrofista i l’altre, la recent Alcarràs, que semblaria vinculi la desaparició de la pagesia a l’aparició de les energies renovables i els horts o parcs solars. La combinació d’inacció climàtica amb la repetició de missatges catastrofistes, més els que tapen el problema, creant-ne altres d’artificials, és demolidora: 20 punts! Felicitats!
