La tendència a la hiperespecialització en la universitat i la recerca es veu contrarestada per la urgència d’aconseguir explicacions generals i models holístics. Avancem cap a la interdisciplinarietat, encara que faltin mètodes d’implementació efectius per aplicar-la. La separació entre ciències naturals i socials és inflexible. El component social ha de guanyar coherència i formar un continu interpretatiu amb el natural. El progrés en ciències socials és un requisit previ per a una organització més eficaç. Aquestes disciplines són fonamentals si volem ser innovadors en la manera d’organitzar-nos. El paradigma de recerca basat en la utilitat futura ha marginat un camp estretament relacionat amb les ciències socials: les humanitats. Però aquest camp en particular té un gran potencial per contribuir a la societat, la cultura, l’economia i la política. Un futur ple de reptes hauria d’ajudar a estructurar una societat en què l’acadèmia i la societat no rebutgin ni ignorin les humanitats. És habitual que filantrops nord-americans i britànics donin part de la seva fortuna a universitats, centres de recerca, instituts tècnics... o creïn fundacions per a aquestes activitats. La creença que la investigació té poca utilitat ha anul·lat aquesta actitud a la regió mediterrània. Si incloguéssim més experts i investigadors en ciències socials i humanitats, es propagaria el progrés.
