Quiosc

Diari de Girona

Quan feia classe de Ciències Socials els alumnes llegien El espía que surgió del frío d’en John le Carré perquè en el món en el qual viurien la ficció mitjançant aparells electrònics i serveis d’intel·ligència s’amalgamaria amb la realitat, la mentida s’aiguabarrejaria amb la veritat tot formant, fosa i confusa, una mescla indestriable.

Aparença i ser; la dona del Cèsar ho ha d’aparentar i ho és perquè ho aparenta. Els sofistes, Protàgores i Gòrgies, per desesperació de Sòcrates, creador del concepte abstracte i universal, ja advertiren que el que et sembla, és, i si el suc que et beus et sembla dolç, és dolç, si àcid, és àcid.

També era obligatòria la lectura de El món feliç de Huxley i el 1984 d’Orwell, en lloc d’exàmens, treballs. Crec que els armava ideològicament perquè en el seu futur la nova realitat ja no tindria res a veure amb la dels seus pares i avis.

Fa unes setmanes que veig en el televisor pel·lícules d’espionatge i la realitat també ha copiat el que em distreu moltes nits. Si bé Heràclit d’Efes en un aforisme sentencià que «l’art copia la natura», Oscar Wilde el va contradir solemnitzant que és «la natura la que imita l’art». Després de tantes pel·lícules vistes sobre espionatge també penso que el que està succeint a l’estat espanyol, ho he vist abans en el cinema o en alguna sèrie televisiva de sinistres i recargolats espies, capaços de tot.

(L’última que he vist, El espia honesto, 2021, que explica la història real d’un espia bona persona, envoltat de dolents russos quan aquests ocupaven l’Alemanya oriental i que va ser l’últim ciutadà executat per l’Stasi, el sistema de seguretat de la RDA. Del tot prescindible).

El tema de l’espionatge i del contraespionatge apareix en el cinema des dels seus orígens, fins i tot en trobem en el cinema mut, però va ser el 1928 que Fritz Lang a Los espías representa el manual d’aquesta temàtica, el registre perfecte; els estudiosos del cinema coincideixen en afirmar que va ser l’origen dels thrillers d’espionatge, perquè conté totes les pautes: agents dobles, secrets ben desats, dona seductora enamorada de l’heroi, intriga, acció, misteri, corrupció política i financera, mentides, drama, amor, trampes, etc. Ho va preveure tot.

Tanmateix, l’època daurada del cinema d’espionatge va ser la dècada del 60 coincident amb la guerra freda. La gent volia veure films emocionants i de suspens; temien que els comunistes ataquessin occident i en les pel·lícules sempre hi havia un final feliç i tranquil·litzador: per espies bons i astuts, els nostres, els russos infames, dolents, físicament, lletjos.

Els films són sempre una barrija-barreja d’intriga i violència, no sols del període de la guerra freda, sinó també alguns es remunten al període medieval com a l’antic. El guió de les pel·lícules exigeix acció trepidant, persecucions de cotxes pels carrers laberíntics de la ciutat i s’aprofita per promocionar-la mostrant edificis emblemàtics.

Thrillers brillants d’espies, de detectius, que a voltes semblen de la sèrie negra, com Casablanca d’en Humbrey Bogart i de la delicada Ingrid Bergman; altres són estúpids, plens de tòpics sense gens de gràcia. També alguns ens han divertit com Uno, dos, tres d’en Billy Wilder o en Terence Young dirigint en James Bond. Les tres cintes que més m’han fet riure (el riure és quelcom personal) una és dels germans Cohen El Gran Lebowski, les altres dues d’en Tarantino Els vuit odiosos i Érase una vez en Hollywood.

Alfred Hitchcock va regalar-nos cintes d’intriga que ens han delit com 39 escalones, El hombre que sabía demasiado, Sabotatge, Encadenados, Alarma en el expres. Algunes de les seves pel·lícules es convertiren en èxits comercials, com d’altres El espía, Chacal, Argo i les d’en James Bond i d’en Tom Cruise i algunes d’en Paul Newam d’espionatge: Traidor a su patria, El premio, Cortina rasgada i El Hombre de Mackintosh d’en John Huston.

Les que més m’agraden són aquelles d’espies confusos que al final no saben massa bé perquè treballen, a qui beneficia i s’enriqueix amb la seva tasca. L’espionatge nacional i internacional pot provocar dubtes als espies i es confonen matant la persona equivocada. Ens han fet i ens hem fet malpensats i desconfiats.

Fantasiegem que Pegasus va ser emprada per espiar al rei del Marroc, Mohamed VI, i que aquest en detectar la intromissió es posà espiar a Pedro Sánchez i troba informació comprometedora, suficient per enfonsar-lo com a polític. L’anada imprevista al Marroc de P. Sánchez i el pacte que va signar amb el Marroc contra l’autodeterminació del Sàhara va sorprendre ministres del seu govern, com històrics militants del PSOE i alguns com la presidenta de les Balears, Francina Armengol, ho van desaprovar amb sentides declaracions.

Que no ens sorprengui si algun novel·lista o director de cinema posa per títol Pegasus a una obra literària o a una sèrie d’espionatge i recrea el que ha passat aquí que a més de punxar telèfons d’independentistes, amics i coneguts, també ho van fer al president Pedro Sánchez i a la ministra de defensa. El misteri de Pegasus ha d’excitar la imaginació dels creadors.

Qui va enredar la troca fou Francis Ford Coppola a La conversación, en la que l’espia es torna boig quan és espiat i no sap qui ho fa, ni com ho fa; sempre m’ha semblat una obra menor de la seva filmografia.

El poeta romà Juvenal va preguntar-se «Qui vigila als vigilants?» Com controlar als controladors? Qui espia a Pegasus?

Compartir l'article

stats