Quiosc

Diari de Girona

Jordi Costa Subirós

Per la boca mor el peix

Qui no ha tingut la fantasia de fer-se invisible per poder estar present en llocs que el decòrum social i el codi penal ho impedeixen. Per poder entrar a casa el veí, escoltar del que es parla, en el dormitori comprovar si el que ens havíem imaginat ho corrobora la realitat, obrir calaixos i permetre que la seda d’un deshabillé ens besi la galta, o en cas que considerem que primer va ser l’olfacte i després la resta, degustar amb la pituïtària nasal la roba interior, mirar el que els entreté a la pantalla de l’ordinador, un secret que pensen, pobres infeliços, que s’emportaran a la tomba. No cal, però, fer levitar la imaginació per tenir la certesa que som xafarders de mena. Anem pel carrer, ens arriba un xiuxiueig i com el qui no vol la cosa sintonitzem les oïdes per captar la conversa. Ens trobem en un hotel, de què deuen parlar a l’habitació del costat? Posem un vas a la paret i hi enganxem l’orella. Comprem un telescopi perquè la filla es familiaritzi amb el cel estrellat. Transcorregut un temps si algú l’ha fet servir hem estat nosaltres. Quina fascinació poder entrar a l’interior de les cases a través d’una finestra mig tancada. Voyeurs que la pornografia gore els deixa indiferents experimenten un ressorgiment de l’interès en descobrir una silueta que es dutxa darrera un vidre translúcid.

Les xarxes socials ens ofereixen l’oportunitat de tafanejar la vida dels altres. No és el mateix, ja ho sé. No és pròpiament espiar. Però alguna cosa es pot saber sobre el seu disc dur. La vanitat sempre acaba trepitjant la prudència. Quins són els seus desitjos? Quins llibres llegeix si és que llegeix? Com escriu o s’expressa? És el tipus de persona que viu en un núvol de cotó dolç? O és analítica i desconfiada? Està favor o en contra del procés? Quin tipus d’amistats té? Ens mostrem al Face o a Instagram com un llibre obert sense pensar que el llop de la Caputxeta vermella ens mira i passeja la llengua pels llavis, o que el currículum que hem presentat a l’empresa ni se’l miraran perquè abans han donat un cop d’ell al nostre Face. T’equivoques, em sembla escoltar. La part més íntima de la meva personalitat només la sé jo. Jo no n’estaria tan segur. Poques vegades som equànimes quan es tracta de posar-nos nota. El que no s’enganya ni enganya és el nostre mòbil. És la nostra caixa negra. Per aquest motiu i no per cap altre el mòbil dels polítics rellevants són l’objecte de desig dels coneguts com a serveis d’intel·ligència. No sempre es comporten segons l’epítet, però si una cosa saben és que per la boca mor el peix. La imatge d’un polític amb el mòbil enganxat a l’orella i parlant amb la boca petita, recorda al fatxenda que es passeja fent bellugar les claus del seu cotxe de gamma alta o que sacseja el canell per donar vida al seu rellotge que li ha costat el seu pes en or. Dona categoria.

Tinc la seguretat que hi ha polítics, advocats o activistes que se senten decebuts per no haver estat espiats. Si no ho han fet és perquè em consideren un pelacanyes que no els pot oferir cap informació rellevant. No m’acabo de creure els laments dels que veuen la seva intimitat ultratjada. Oh, les fotos de les meves filles! Els whatsapps amb el meu amor! O advocats que es queixen amargament que els han espiat converses amb els seus clients. Desconfieu d’un advocat amb qui heu de parlar pel mòbil. No faré valoracions morals ni ètiques ni legals perquè aquests dies gent molt més preparada que un servidor ho han fet. Alguns han tret en processó els drets humans. Però per què s’invoca els drets humans i no els nostres drets fonamentals recollits en ela Constitució? En la formulació de la pregunta hi ha la resposta.

Compartir l'article

stats